L’arbre de maig

El costum de tallar un arbre ben alt i plantar-lo al mig d’una plaça –segons el costum de cada lloc, despullat de part del seu brancatge– per dansar i fer festejar al seu voltant és molt antic i comú a diversos països europeus. Hi havia, i encara hi ha, pobles on l’arbre es va a cercar el dilluns de Pasqua, o l’últim dia d’abril, i es planta la nit del 30. En altres, es fa un dissabte del mes de maig.  En l’actualitat són ben conegudes, pel que fa a l’àmbit català, festes com la de Cornellà deTerri, amb el seu Ball del Cornut, o les plantades del maig a Canyamars, a Òrrius i a Sant Llorenç Savall, per posar alguns exemples. Al Pla de Manlleu es planta un pi i a Vallfog0na de Balaguer o al Palomar, a la Vall d’Albaida, s’hi planta un xop. També hi ha festes de creació més recent, com la Folgueroles. A les pàgines del portal festes.org trobareu un recull de poblacions que celebren la festa.

A Reus, l’arbre de maig també s’havia plantat –suposo que al Mercadal–, si més no al segle XVI. Els fadrins escollien l’arbre que més els hi agradava, el qual sempre solia ser gran i ben format. Arribada la nit del 30 d’abril, el tallaven d’amagat del seu propietari i el portaven a la vila. Això de tallar l’arbre d’amagat era comú. Encara ho he vist fer, ara fa 25 anys, als joves de la Masó, que l’anaven a buscar al terme veí del Rourell.

Després, el plantaven al bell mig de la plaça, adornat amb un seguit de corones i garlandes que penjaven al capdamunt. Acudien les noies, s’explica, començava la dansa, i al primer foscant encenien fogueres entorn de l’arbre, on les parelles continuaven dansant fins a altes hores de la nit. Una acta del Consell municipal, de 10 d’abril de 1575, ens informa del permís que demanen als jurats els fadrins reusencs per anar a tallar un arbre per a la festa del dia primer de maig, com a cosa que s’acostuma a fer cada any. Andreu de Bofarull anota, al segle XIX, que «como la más de las veces, la adquisición del árbol era a despecho de su propietario, no faltavan riñas y desgracias, por cuya razón nuestro antiguo consejo la prohibió». Bofarull esmenta precisament la notícia del 1575 –una demanda aïllada en el context de les peticions dels joves al Consell– com a prova:

«E més fonch en dit consell proposat per dits senyors de Jurats dient que los fadrins i jòvens casats demanen licència per fer lo maig conforme han alguns anys acostumat, que determinarà lonrat consell lo faedor.
Ffonch determinat en dit consell que ser vist que en semblant bollisia del fer lo maig se segueixen alguns escàndols que no es done lllicència para.»

Tot i la dificultat que planteja la transcripció, es constata que era costum de jovent i motiu de conflictes. Es ben probable que fos una pràctica que es tolerava pel costum i que si aquest any apareix explícitament a les actes sigui perquè es volgué prohibir. Tampoc és clar que no es continués fent.

Els joves de la Masó plantant l’arbre, el 1986

Al Camp, explica Violant i Simorra que l’arbre s’hi havia plantat, a Prades, fins poc abans de la Guerra Civil:

«Cada any el dia 30 d’abril anaven al bosc a tallar el pi més alt i més gros que trobaven i el duien al coll fins a la plaça, després d’haver-li esporgat totes les branques, car tan sols li deixaven la cima o branques pomposes de la corona, i si es trencava o malmetia aquesta, li’n posaven un altra afasoinada amb rames. L’anomenaven el maig. Si podien, el plantaven aquella matinada al bell mig de la plaça, i si era molt gros esperaven a fer-ho l’endemà al matí, ajudats amb cordes estirades per la gent, des dels balcons del voltant. Hi romania des del primer de maig fins al primer de juny; llavors l’arrencaven i l’encantaven per veure qui en donava més. Els diners que en treien els servien per a fer una berenada.»

L’arbre de maig a la Vilella Baixa (Fotografia: Xavier Vaqué)

De ben segur que aquesta descripció podria servir per a altres poblacions. Al Priorat, a Cabassers, la mateixa nit sortien els fadrins del poble a cercar un xop. A mitja nit era plantat al Sitjar. S’hi estava tot el mes i explica Vicenç Biete que a la fi el tornaven al propietari, que no sempre s’havia assabentat que l’arbre era seu. A Ulldemolins, el maig era un aubi i el plantaven al Pla de l’Església. A Margalef ho van fer també fins a la segona meitat del segle passat. Fa no massa temps, el plantaven a la Bisbal de Falset, a l’igual que a la veïna població de la Palma (Ribera d’Ebre), i encara es fa a la Vilella Baixa.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a L’arbre de maig

  1. manel ha dit:

    salvador, gràcies per aportar dades sobre la celebració actual d’aquesta festa al Camp i Priorat. Les incorporo a la secció de festes.org que esmentes a l’article (http://www.festes.org/directori.php?id=150). Aprofito per recordar que aquest ritus també es fa a l’hivern, per sant Antoni i per Nadal, i per Pasqua, i que, evidentment, el trobem arreu del món, sota formes i significacions diverses. Deixo un enllaç a un article publicat fa uns anys on explico alguns dels motius que estan portant a la domesticació del ritus (pas previ a la desaparició), almenys al meu poble:
    http://www.botarga.cat/blogs/eltirabou/?p=214
    salutacions! manel

  2. Retroenllaç: Beltane a Catalunya: L’arbre de Maig | Anami's voice

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s