Un sant foraster

D’origen castellà, la devoció a sant Isidru –que és com se li diu aquí al personatge– es va escampar ràpidament al primer quart del segle XVII. Potser perquè, a casa nostra, els pagesos no tenien un únic patró i perquè la seva diada s’escau en el moment més oportú, a la primavera, quan en una societat rural, bàsicament agrícola, calia demanar al cel la pluja per als sembrats i conreus, sense tempestes que poguessin malmetre les collites. Com en altres diades de primavera, el 15 de maig hi havia tradició en alguns pobles de sortir cap a l’exterior del nucli urbà i procedir a la benedicció dels camps. Quan es treia la imatge del sant en professó, aquesta se solia guarnir amb espigues i fruits.

A banda de sant Isidre, el sant més invocat per la nostra pagesia fou sant Antoni del gener, per raó de la protecció que atorgava als animals de treball. També feien feina sant Abdó i sant Senén. En canvi, el patronatge de sant Galderic, present a les comarques de la Catalunya Vella i força publicitat en els últims anys, no tingué a les nostres comarques cap mena de ressò.

Era prou comuna la consideració que el sant també podia haver estat nomenat patró dels dropos. Isidre era un pagès tan devot, que resava i resava…, i, mentrestant, els àngels li feien la feina.

Madrileny d’origen, es vol creure que va viure al segle XII. Durant molts anys se’n va perdre el record, fins que cap a la darreria del segle XVI –casualment Madrid havia esdevingut la capital del regne d’Espanya– hom va retrobar el seu cos. Realitzà un miracle sonat en guarir el rei i el 1622 fou canonitzat.

A Reus la primera notícia és de 1624, moment en què a la confraria dels pagesos ja hi havia persones que n’eren devotes. Aquell any ja se celebrà la seva festa, el 15 de maig, amb completes i cant dels goigs a la vigília, i professó i missa cantada. Poc temps després, l’arquebisbe Joan de Hoces arribà de Madrid portant-ne una relíquia: un bocí de tela que suposadament hauria estat en contacte amb el sant. Amb la mirada del present, el potencial de la relíquia ens pot semblar feble, però aleshores fou més que suficient.

La confraria dels pagesos de Reus celebrava anualment tres festes: la de sant Isidre llaurador, la de la Puríssima Concepció de Maria, el 8 de desembre, i la de santa Llúcia, el 13 de desembre. Les campanes anunciaven la festa i hi havia lluminària a l’altar del temple parroquial, missa cantada i sermó. Es feia una professó, es tirava alguna tronada i es llogava una cobla. Hi hauria, doncs, balls al carrer que acabarien sota la llum de les teieres. La festa de 1696 fou especialment lluïda, amb la participació dels gegants, la mulassa i l’àliga a la professó. Amb el pas dels anys la solemnitat de la festa s’esvaí i el costum popular era menjar, aquell dia, un bon plat de faves amb tocino. Els pagesos de Castellvell posaven faves a les mans de la seva imatge, i a l’Aleixar li diuen sant Isidre «favater» –d’aquí l’expressió molt comuna arreu «Sant Isidre favater, [a] robar faves qui no en té».

Més informació a festesreus.cat

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Un sant foraster

  1. manel ha dit:

    hi ha moltíssims sants, avui arrelats, que són forasters: sant jordi, sant antoni, i fins i tot la Marededéu i Jesus… ho eren. Sant Pancraç, en canvi (motiu d’un altre post teu) era català… I què? A mi aquest sant més antipàtic, no perquè sigui foraster, sino perquè tinc la sospita que hi ha alguna cosa que no quadra del tot: un sant quasibé desconegut a la resta de la península, una història rocambolesca per explicar-ne la impantació a Catalunya, la seva presència a sardenya, amèrica llatina i catalunya, un sant pagès en una vila reial… no sé…. A molts indrets fan fogueres aquest dia: http://www.festes.org/articles.php?id=1069 i no pas perquè sigui foraster…

  2. Josep Lluís ha dit:

    No sabia que fos típic el menjar faves, trobo que són divertits aquests articles sobre sants, encara que se veu que el Palomar no hi creu massa

  3. spalomar ha dit:

    Manel, no sé on has llegit a l’article que digui que sant Isidre és l’únic sant de procedència forana que tenim al calendari, ni molt menys que em caigui antipàtic –o simpàtic– com a personatge de l’imaginari tradicional. M’ha semblat que contestaves una afirmació no formulada.

    D’altra banda estic d’acord en que la seva festa té molt a veure amb el cicle de primavera –interessant els rituals que esmentes– i crec efectivament que la seva irrupció amb força en les devocions populars de començaments del segle XVII, i la seva difusió arreu de l’àrea hispànica, s’ha de contextualitzar en el moment històric.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s