Visites al refugi antiaeri de la Patacada

Ahir, dia internacional dels Museus, el refugi antiaeri de la Patacada va restar obert durant tot el dia al públic, amb visites comentades a càrrec dels tècnics de l’Institut Municipal de Museus i de l’Arxiu –hi vaig participar, acompanyant alguns grups– al matí i a la tarda.

La proposta era del tot adient en un any en que el lema de la diada era «Museus i memòria», explicitant que el patrimoni que conserven els museus i les històries que expliquen són bàsics per a la memòria de les comunitats. El refugi antiaeri és precisament un espai excepcional –subterrani i que no forma part de l’àmbit on habitualment fem vida les persones– que ens apropa al coneixement del passat, a partir de la interpretació de la seva funció i del context en fou bastit. Un coneixement que esdevé memòria propera quan s’interrelaciona amb el testimoni de l’experiència viscuda o explicada pels més grans.

Des de la seva obertura al públic, més de 3.500 persones han visitat el refugi de la Patacada, el tercer més gran que es va construir a la ciutat, entre 1937 i 1938, per protegir la població dels bombardeigs. Explicar el refugi és, doncs, recordar que la guerra de 1936-1939 fou la primera guerra europea en que s’emprà l’aviació com a arma contra la població civil, que Reus fou una de les ciutats més bombardejades i que, malgrat tot, el nombre de víctimes no fou tan gran com en altres indrets, en part gràcies a la xarxa de refugis de la que disposava la ciutat.

Però també és parlar de cooperació i solidaritat entre les persones en les situacions d’emergència, de l’esforç col·lectiu i del treball de les dones i la canalla davant la necessitat, de la por com arma, de l’angoixa i el patiment d’una població en una situació de tensió constant, de les víctimes innocents de les guerres o de la destrucció dels béns com a forma de fer inviable la vida diària. I en la foscor de les galeries del refugi –ara més il·luminades que mai ho van estar en el passat– alguns d’aquests conceptes, que inevitablement sorgeixen entre explicacions i conversa, ajuden de ben segur a interpretar també el present, a humanitzar i fer més reals altres situacions visualitzades des de la pantalla del televisor fa poca estona.

A molts visitants els impacta la qualitat en la construcció. Les voltes i parets ben acabades o fins i tot alguns elements, diem-ne decoratius, en alguns arcs, sorprenen en una construcció feta per necessitat, amb urgència i en la que hi va treballat molta gent que no era de l’ofici. Però sí que ho eren els que anaven al davant –minadors i paletes– i també, en això, es poden fer reflexions sobre la forma d’entendre el treball dels nostres avantpassats, de només fer les coses com es sabien fer, ben fetes, potser força diferent a la de la fabricació d’objectes i estructures de baix cost i existència limitada que caracteritza la nostra societat de consum.

Ara, el refugi restarà tancat un temps a les visites mentre no acabin les obres de la plaça de la Patacada. Tant de bo, en la nova etapa municipal que ens disposem a encetar, la conservació del refugi de la Patacada –obrint, si s’escau, alguna de les entrades originals com a sortida d’emergència– l’elaboració de materials didàctics, l’adequació del refugi de la plaça del Mercadal –més difícil, per problemes d’inundabilitat– o d’algun refugi dels que es conserven en excel·lent estat en alguns masos de la rodalia del nucli urbà, d’acord amb els propietaris, ens ajudin a fer de Reus una ciutat de referència en la recuperació de la memòria històrica i en el foment d’una cultura de la pau.