Estic emprenyat

Com que n’estic fart, d’indignats i indignes, he optat per canviar de paraula. Dic, doncs, que estic emprenyat, fortament molest i enutjat. Per diversos motius i per les actuacions de diferents polítics aquests darrers dies. N’esmentaré alguns.

Atribuir a un col·lectiu ètnic o a un grup de persones d’una mateixa procedència geogràfica les característiques morals o ideològiques que es deriven de l’actuació d’unes persones concretes –tots els … són uns lladres, per exemple– és racisme, ho diuen els manuals. Atribuir al conjunt dels indignats el comportament d’unes persones concretes en un lloc determinat, deu ser una cosa semblant, no?

Cal preguntar-se, fins i tot, si els indignats existeixen com a col·lectiu cohesionat, més enllà de l’esforç mediàtic i l’interès de presentar-los com a un únic conjunt, sempre amb voluntat d’atribuir al col·lectiu –generalment amb ànim destructiu– la forma de ser o d’actuar d’uns quants (sigui la forma de vestir o la llengua que parlen). El cert és que s’han vist assemblees locals que reflecteixen realitats locals diferents, indumentàries i estils estètics, edats, grups de treball, propostes de tota mena, molts portantveus i cap líder.

Es pot criticar la manca de concreció d’algunes propostes, la poca organització i, a vegades, un cert divorci entre les assemblees de plaça i el treball quotidià de les persones que militem en organitzacions socials. Es pot criticar l’oportunitat d’una acció concreta o la forma de plantejar-la, opinar sobre intencions ocultes i evidències explícites, es pot refusar la presència d’agitadors per l’agitació, de violents pel plaer de la violència, denunciar les provocacions que només serveixen al poder per justificar la repressió… Hi ha molt de debat a fer, sense idealitzacions ni desqualificacions genèriques.

Estic emprenyat perquè Catalunya –vull dir ara la comunitat autònoma– no es mereix el conseller d’Interior que té. Convergència i Unió, tampoc, si tant es preocupen de la imatge del país com diuen.

Estic emprenyat contra aquests il·lustres fracassats de l’independentisme –alguns, suposadament d’esquerres– que s’entesten a negar-nos, a les catalanes i els catalans, el dret a reivindicar la justícia social i d’oposar-nos a la brutalitat del capitalisme. Contra aquesta colla d’opinants de poltrona i vida assegurada que consideren que tota reivindicació social és espanyolista per definició. Que obliden que als Països Catalans hi ha rics i pobres, corruptes i explotadors, dèficit democràtic i polítics indignes… Que neguen, en definitiva, el dret a les persones i als pobles a ser lliures, en una indestriable lluita contra tota forma d’opressió.

Estic emprenyat contra aquells que han fet de la memòria històrica bandera i que han omplert el país d’homenatges als morts en la lluita contra el franquisme, però que ara no dubten a blasmar els mobilitzats al carrer invocant la memòria d’aquest morts com a defensors de la democràcia. S’haurien de preguntar per què anaven a lluitar cap a l’Aragó, aquell juliol de fa 75 anys, els i les joves idealistes de Barcelona i de tantes poblacions. Per què van morir afusellats tants militants de partits i sindicats, si per una democràcia esquifida, d’anar a votar cada quatre anys i prou, o per valors més profunds de llibertat i de justícia social. No els hi podem preguntar on serien avui, els morts, però sí entendre què defensaven. Això seria fer memòria i no perdre un cop més el papers.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Estic emprenyat

  1. manel ha dit:

    Estic d’acord amb algunes coses de les que dius, excepte amb aquesta quan parles dels independentistes fracassats: “….que consideren que tota reivindicació social és espanyolista per definició”… tota no, no fotem!! Però la de Barcelona si, això és el que diu Carod a l’article que t’ha fet emprenyar (http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1964/indignacio/espanyola). Els que hem viscut a Barcelona i ho hem viscut des de dins ho sabem prou bé, de quin peu calcen els indignats barcelonins…

  2. spalomar ha dit:

    Bé, l’article aporta diferents motius per al meu emprenyament. Un és, efectivament, l’intent per part d’un seguit d’articulistes i polítics de presentar les mobilitzacions al carrer d’aquestes últimes setmenes com a simple operació de distracció, per part de l’espanyolisme. L’article del Carod –personatge que, a hores d’ara, trobo simplemnent grotesc (i parlo del polític, com a persona que visqui tranquil molts anys)– n’és un exemple, però no pas l’únic.

    Observa com comença el meu article: advertint del risc que comporta atribuir globalment a col·lectius amplis de persones uns trets comuns en funció de l’actuació d’uns grups concrets (o d’una percepció limitada). Jo no sé quina ha estat la teva experiència, probablement diferent de la meva. Però hauries d’anar amb compte abans d’estigmatitzar totes les persones que s’han mobilitzat a Barcelona. No sigui que acabis com el Felip Puig quan carrega contra els intel·lectuals… (és broma, que et conec).

    D’indignats espanyolistes n’hi ha la tira i d’espanyolistes que no surten al carrer i voten al PP, encara més, només cal veure els resultats de les passades municipals. Tinc clar, però, que si els catalans i les catalanes no ens mobilitzem en defensa dels nostres drets com a persones, contra les retallades socials i les polítiques que beneficien els rics, ningú ho farà per nosaltres. Els nostres polítics de peix al cove, segur que no.

  3. Pau Aliagas ha dit:

    En el temps de canvi que estem vivint, ara de profunda crisi però fins fa tres anys d’aparent exuberància, resulta molt fàcil anar a la contra, indignar-se, i unir-se amb aquestes premisses poc concretes, bàsicament de rebuig, un rebuig que segurament la majoria compartim. Ho més complicat és articular propostes constructives, defensar-les i tirar-les endavant amb els mecanismes democràtics que tenim, sobretot quan són aquests mecanismes imperfectes els que ens emprenyen, doncs és ben obvi que el sistema no funciona, no és lliure, està sotmès a uns interessos amb unes inèrcies molt difícils de capgirar.

    En el nostre sistema actual, la majoria de gent no va a votar, farta de veure que res no canvia, que la gent vota per pur egoisme, per la política del peix al cove, perquè no se sent representada, perquè “tots són iguals” (i estic d’acord amb l’afirmació del Salvador que aquestes generalitzacions són del tot injustes, però és el que la gent pensa). Els que no són iguals normalment eviten la política, i els que no l’eviten solen quedar reduïts a grups d’escassa representació, augmentant la indignació dels seus votants que mai aconsegueixen ser escoltats ni canviar res.

    Si ja és complicat lluitar contra aquest sistema, a mesura que hi afegim interessos contraposats la cosa va tornant-se cada cop més peluda: hi ha gent emprenyada tant d’idees progressistes com més conservadores, tant joves com menys joves, gent amb estudis superiors com gent sense cap estudi; l’amalgama és àmplia, però voldria assenyalar un altre diferència a casa nostra: hi ha tant gent amb idees independentistes com gent que no sent aquesta necessitat de tenir un país propi lliure i independent. En molts casos (la majoria?) la gent no és tan profunda, simplement saben què no volen però no exactament què volen.

    I quins són els interessos que condicionen tota l’activitat política? No descobriré la sopa d’all si dic que en són bàsicament dos: els interessos econòmics, representats bàsicament per les entitats financeres (bancs, caixes i fons d’inversió) i els interessos territorials (els països que volen defensar llur integritat territorial i status quo).

    Cal fixar objectius per poder canviar el sistema, fonamentalment orientats a garantir el correcte funcionament d’aquestes entitats, no pas a destruir-les. I si ens fixem uns objectius assolibles, els expliquem, fem que la gent els entengui, els comparteixi, els defensi i ens coordinem per a aconseguir-los, llavors no tot està perdut.

    El primer problema a resoldre és el de la territorialitat de les solucions als nostres problemes: resulta massa complicat trobar postures comuns prou ambicioses si les volem estendre més enllà dels nostres interessos naturals: potser són els mateixos problemes els nostres que els de la gent de París, de Bilbao o de Madrid, però a l’hora de posar-hi solució, tots tenim interessos contraposats; mentre uns pretenen seguir gestionant els recursos d’altri, enquistant els seus problemes reals, d’altres voldríem gestionar la nostra pròpia riquesa per decidir allò que més convingués al nostre poble. Cal fer entendre a tothom que viu a Catalunya que un país tira endavant si es pensa en positiu, si hi ha un punt d’ambició, si hi ha motius per lluitat, per deixar un món millor a les generacions que ens segueixen. En aquest punt tant fa la ideologia, és simplement pensar en el bé de la comunitat, del poble. Si ens perdem en lluites d’esquerres i dretes, d’independentistes convençuts i de gent que no en de dels plantejaments polítics qüestions tan vitals, no arribarem enlloc. Ho primer que cal és que tothom entengui que no és una lluita en contra de sinó a favor de, pensant en el nostre futur. Fa ja molt de temps (sempre?) que la política espanyola està basada en l’anticatalanisme, entre altres “antis”, però res “pro”, doncs construir no dóna vots. És millor llençar un estirabot que intentar explicar com aixecar un país (potser perquè no en saben?).

    La resta de debats, com solucionar els problemes de les entitats financeres, i tots els debats de com gestionar millor la lluita contra la crisi, són fonamentals, però cal resoldre’ls dintre de la nostra sobirania, doncs les solucions serien molt diferents i tota proposta que fem ara serà paper mullat o, encara pitjor, cafè per a tothom.

    Jo proposaria centrar-nos, abocar-nos a explicar com seria el nostre futur si tots lluitéssim per un sol país, sense ningú que ens fes passar pel pedregar per anar ells per autopistes, com podríem decidir sobre les solucions dels nostres problemes i com així sí, les propostes podrien ser escoltades i gestionades per gent que hauria de respondre a les nostres peticions.

    El canvi que toca fer és la independència, ara és el moment més propici, millor que el 1931 quan Macià proclamà la República catalana. Ho han fet les repúbliques bàltiques, moltes països exsoviètics, els països de l’Europa de l’est i els Balcans, estan aconseguint els primers pasos de llibertat a la primavera àrab, Escòcia convocarà un referèndum sense que la gran metròpoli londinenca hi posi cap impediment. Fins i tot Groenlàndia té carta blanca.

    És el moment se sumar esforços, d’integrar, de lluitar i de dir adéu a Espanya, sense crits, sense cops de porta, sense recances, d’igual a igual, sabent que ens trobarem en el parlament europeu, que ens unirem per defensar els nostres drets i interessos, però cadascú amb el seu vot. I que si cal discrepar, ho podrem fer també de ple dret.

    La independència no l’hem de pidolar, l’hem de treballar. I toca ara, no demà.

  4. spalomar ha dit:

    Gràcies per la resposta, llarga, i sobretot carregada d’arguments que fan reflexionar. En seguim parlant, si et ve de gust, en properes entrades al bloc.
    I, de paraula, quan ens trobem… excepte que sigui minuts abans de veure petar la Tronada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s