El campanar per Festa Major

El campanar de la prioral de Sant Pere és, sens dubte, l’estructura arquitectònica que més identifica la ciutat. Més enllà de la seva funció com a edifici contenidor de les campanes –hi ha qui el qualifica d’instrument musical–, el campanar ha estat un punt d’observació sobre la ciutat i el seu entorn, emprat en cas de necessitat, o el protagonista de moltes activitats festives. Les lluminàries al campanar o els guarniments amb fanals, amb motiu de les grans celebracions, foren molt comunes en el passat. Ens consta, entre moltes altres, la despesa «per los farons y poms se posaren al campanà» el 1696. Una pràctica que continua al llarg dels segles. Sabem, per exemple, que a la Festa Major de 1850 –també de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia– «ell campanario estaba guarnecido con 850 faroles de varios colores». L’octubre de 1883 es va fer servir per primera vegada la llum elèctrica. La torre de l’església prioral ha servit també com a base, molts cops, per a l’encesa de focs d’artifici, ja documentats el 1683. Com a exemple força més recent, esmentem la notícia de La Vanguardia referent a les Fires d’Octubre de 1927:

«Los fuegos artificiales disparados en lo alto del campanario de San Pedro por la casa Espinós de esta ciudad llamaron poderosamente la atención de todo el vecindario y de los de muchos pueblos de la comarca desde los cuales se divisa perfectamente aquella elevada torre.»

Per Festa Major la pujada al campanar, el matí del 29 de juny, és un costum de molts anys que continua vigent en l’actualitat. També és prou antiga –la trobem també documentada en els comptes municipals del segle XVII– la pràctica de posar un estendard dalt del campanar com a senyal de festa.

També és força conegut el costum que antigament tingueren alguns campaners de pujar al cim del campanar, per Festa Major i en altres diades senyalades, i allí dalt posar-se de cap per avall, en equilibri. L’accés al caramull del campanar ha estat sempre possible gràcies als elements de pedra que decoren la part superior i que fan d’escala. El 22 de juliol de 1701, un llamp va malmetre –sembla que per segona vegada– la part superior del campanar «fent caurer lo cramulló», segons consta en una acta del consell municipal, que anota també que, pel pas del temps i l’erosió de la pluja, falten «alguns de aquells grahons, que vistosament al buelo, li disposà lo art per adorno y possibilitat de son ascenso». Per això, el consell acordà «se reedificàs lo sobredit cramulló del campanar, y que com esta sia una obra de dificultat a causa de sa elevació, y del primor que se ha referit, fos confiada tant solament a mestres o artífices de acreditat desempenyo».

El costum fou vigent, si més no, fins a començaments del segle XIX. Per Festa Major, a la sortida de l’ofici del migdia, el consistori tornava a l’Ajuntament i s’encenia una tronada. En l’actualitat, hem conservat la tronada i l’exhibició dels elements del seguici al Mercadal, tot i que l’ofici es fa a la tarda. Mentre la gent s’apropava al Mercadal, el campaner s’enfilava dalt de la torre. Des de la plaça, el públic podia observar prou bé les seves habilitats. Explica Andreu de Bofarull:

«Uno de los objetos que más llamaban la atención de nuestros padres era la prueba de agilidad y valor que verificaba el campanero al concluir la misa mayor, a vista de todos sus paisanos, trepando por los dentellados adornos que decoran la cúspide piramidal de la torre, en cuyo remate, de un pie cuadrado, apoyaba su cabeza y sirviéndole de gorro el campanario, con las piernas hacia las nubes, daba cuatro zapatetas al aire, estendía los brazos y por un momento permanecía en vilo, mientras que todas las campanas echadas al vuelo hacían retemblar el grande y colosal punzón de piedra, subiendo por los aires el estruendo de los morteretes y los frenéticos entusiastas aplausos de la multitud.»

Diu Bofarull que l’última vegada que ho va fer fou el 1814, davant d’una gentada, amb motiu de la visita de Ferran VII. Desapareguda aquesta pràctica, al segle XX també hi hagué algun agosarat –de cognom Llop– que sense exercir de campaner, demostrà la seva habilitat imitant els antics i fent equilibris a la punta del campanar.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s