Camins vius

Ahir vaig pujar, com acostumo a fer cada any, a Montsant pel vell camí del Grau, des d’Albarca. Aquest és un recorregut que, durant molts segles, ha fet la gent del poble que anava a conrear els sembrats que hi havia dalt, en aquesta part de la serralada, o que s’apropava a l’ermita amb motiu de festes i pregàries. També els que enfilaven cap a la Serra Major, en direcció a Cabassers. I, en les set o vuit últimes dècades, molts excursionistes.

Vaig seguir, doncs, el mateix recorregut que moltes altres persones han fet durant força temps –ahir era la festa de l’ermita– per motius diversos. Si més no, aproximadament. Perquè els camins són vius i es transformen, o es perden, amb el pas del temps. Resultat de l’acció humana sobre el territori, fruit de la necessitat d’accedir a determinats indrets, de comunicar poblacions, de transportar mercaderies…, els camins canvien, amb el pas del temps, en funció del seu ús.

El d’Albarca a Montsant no n’és cap excepció. A la transformació més significativa que he conegut –la desaparició de bona part de l’antic camí de bast en obrir-se la pista per a vehicles de motor, a la dècada de 1970– s’hi poden afegir els canvis constants, petits, però significatius en la resta del trajecte. Quan els camins eren emprats a diari per passar-hi persones i animals de càrrega, calia un manteniment necessari. Perdut aquest ús, l’erosió de l’aigua fa impracticables alguns trams i els senderons es reobren, pel pas dels excursionistes, uns metres més amunt. Es senyalitzen dreceres més dretes, que obliden corbes més amables i més castigades per l’acció natural. Sense oblidar l’actuació destructiva de les motos que circulen a mans d’aquells que consideren que la muntanya és només un camp de proves per a les seves habilitats.

El camí, a mitjan segle XX (Arxiu / Família Pallach Estela)

Tot plegat, ahir, mentre pujava a Montsant reflexionava sobre si, quan has fet un recorregut desenes de vegades –moltes, no vull fer càlculs–, no acabes parlant una mica amb el camí, que t’explica, amb els seus petits canvis, l’esdevenir d’un paisatge que no només és la visió de conjunt, panoràmica, sinó que comença en aquell graó de pedra seca, obrat fa no se sap quants anys i que perdura o que s’ha desfet. Com les tradicions culturals, els camins són vius i en constant evolució, malgrat la inevitable, i necessària, percepció de continuïtat.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s