Els anys no passen endebades



Els anys no passen endebades. Diumenge passat –el quart d’agost– a la Festa Major de l’Arboç s’acomiadaven –com a membres de la colla en actiu– quatre membres històrics del Ball de Diables, amb més de trenta, o quaranta, carretillades de festa major a les espatlles i una intensa activitat com a diables i responsables de l’entitat. La del diumenge fou una diada especialment emocionant, de reconeixement de la feina feta, i la sempre excepcional Carretillada, que la colla els hi va dedicar explícitament, la millor culminació a la seva trajectòria.

Amb el Joe, el Pep, l’Albert i el Pere ens coneixem des de fa molts anys, des d’aquella dècada dels vuitanta del segle passat quan, arreu del país, ens esforçàvem per posar en valor les manifestacions de la cultura popular i especialment les relacionades amb el foc. En aquests anys, els he seguit en moltes actuacions i, fins i tot, he compartit amb ells, en alguna sortida fora del país, el privilegi de ser membre ocasional del Ball de Diables de l’Arboç. Hem organitzat actes i alguna sortida conjuntament, i sovint han participat en les nostres activitats.

Els anys no passen endebades, i les primeres generacions de militants del patrimoni festiu –si voleu, dels que al darrer quart del segle XX ens vam implicar en la dinamització de les pràctiques festives amb una percepció de la festa com a part del patrimoni cultural– ens hem fet una mica més grans. Com tantes altres manifestacions del folklore, el Ball de Diables de l’Arboç va viure un fenomen de transició entre allò que sempre s’havia fet perquè s’havia fet sempre i l’indiscutible referent d’identitat que és avui. Sens dubte –ara que comencem a tenir perspectiva– caldrà apropar-se localment a aquest procés de patrimonialització de la cultura popular tradicional, que, en el cas arbocenc, té en persones com el Pep, el Pere, el Joe o l’Albert, testimonis representatius. El Ball de Diables de l’Arboç és el referent del model tradicional penedesenc, amb parlaments, i amb la Carretillada.

Diables, per tant, com una percepció del valor cultural de la pròpia pràctica festiva que arriba fins al present i que té en la declaració, el 2009, del ball com a element patrimonial d’interès nacional –en el marc de la catalogació de la Festa Major com a festa patrimonial– una fita important, amb un volgut significat de final d’etapa.



La jubilació d’aquests quatre amics de ben segur que deixa un buit emocional a la colla, tot i que el relleu en les tasques associatives ja s’havia produït i el ball compta amb diables amb moltíssima experiència i d’altres de més joves que ja empenyen a veure quan els hi toca.

De ben segur que el Pere, l’Albert, el Pep i el Joe continuaran força vinculats al Ball de Diables sense les responsabilitats ni obligacions que ha comportat en el passat la seva activitat dins la colla. Els hi recomano que, abans d’implicar-se en el sempre necessari suport logístic des del carreró, gaudeixin algun any de la contemplació de la Carretillada des d’una certa distància. És la representació d’un infern a l’abast –com la vaig definir en un dels meus primers escrits sobre el tema– que, un cop viscuda tant anys des de dins, també mereix ser vista des de fora, com ho fem els milers de persones que ens apleguem a l’Arboç cada quart diumenge d’agost.

Els anys no passen endebades, però continuarem fent festa. Qui escriu aquest bloc, us ho ben juro, després de gaudir de valent amb la contundència crítica habitual dels versots dedicats al consistori, es va emocionar en escoltar el parlament del Pep, que emprant la corranda tòpica explica prou bé que construir i participar del fet festiu és molt més que disfressar-se, o saltar i ballar, o tirar coets. És una forma d’entendre la vida.

Diable sóc d’aquest ball,
diable sóc i seré.
Jo no vaig néixer diable,
però diable moriré.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, personal i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s