El correfoc de Manresa

El correfoc de Manresa és una manifestació prou singular en el panorama de les festes de foc del país. És un correfoc dels més antics –que, en un primer moment, es va dir Tarascada– nascut el 1982, és a dir, en el primer gran esclat de  festes al carrer amb ús de la pirotècnia.


El referent del correfoc manresà fou –per proximitat– la Patum de Berga, de la mateixa forma que els dracs i els balls de diables històrics del Camp i el Penedès ho foren –entre altres influències–de bona part dels correfocs del país, començant per Barcelona on va sorgir el nom que avui denomina l’activitat.

La petjada de la festa berguedana es fa notar en l’estètica de les indumentàries, en l’aspecte d’algunes de les bèsties de foc que hi participen i, sobretot, en la forma d’evolucionar en el recorregut. Efectivament, a diferència dels correfocs estructurats com una desfilada de colles de diables i bèsties de foc, amb diferents moments d’intesitat segons la colla que es troba en cada moment en cada indret, el correfoc manresà proposa una pauta, quasi ritual, que té en carrers determinats i en les places, al nucli antic, els seus moments culminants.

Una primera característica que el singularitza és el caire local. Tots els grups participants formen part de la mateixa associació –Xàldiga– organitzats en tres tipus de diables: Els fogueres, que acompanyats d’un fogaina, porten fuets al cap, damunt la màscara; els capgirells, que disparen petites traques a terra i els moixogants, els més semblants als diables més comuns, que disparen carretilles –però també fuets– des de les seves forques. D’animals n’hi ha que formen part del seguici de Manresa, a més de dracs com o bèsties de coll llarg que recorden les guites. No entraré, per raons d’espai, a detallar les característiques i la simbologia de tots aquests personatges.

La combinació entre els diversos tipus de pirotècnia atorga una personalitat pròpia a la festa i, a més, a les places s’hi instal·la pirotècnia fixa, principalment traques i cascades d’espurnes que embolcallen els participants. Tot plegat comporta moltes hores de preparació i muntatge que només es poden assumir des del voluntarisme associatiu.

Seria llarg descriure ara el ritual que comporta el recorregut i les diferents moscades, mot –que no trobareu al diccionari– que designa les diferents accions que es realitzen en cada indret. Les més comunes, saltar sota el foc dels diables o les bèsties de foc, en una plaça, evolucionant en cercle, acabant en un esclat de pirotècnia fixa i la corresponent pluja d’espurnes. Sempre al so d’una mateixa tonada, que es reprodeix des d’un equip mòbil –fer-ho amb música en viu va semblar inviable, després de la primera experiència– en un vehicle que segueix el recorregut. També hi ha una colla de timbalers. Els diables i bèsties, alternativament, s’estalvien una part del recorregut, recullen la pirotècnia en llocs determinats i tornen a reaparèixer, de forma que el correfoc manté sempre una intensitat notable.

Avui –quan fa ben bé 30 anys que se celebra– es pot dir que el correfoc de Manresa és l’expressió d’un ordre festiu que combina el caos inherent a la celebració festiva, l’espontaneïtat personal, el risc de lliure acceptació i la disbauxa col·lectiva amb una ordenada successió d’esdeveniments que porta a la culminació en l’esclat final a la plaça. Al correfoc de Manresa és possible observar, des d’una prudent distància, mirar d’aprop, o saltar mentre les espurnes sobre teu.

Ens han explicat que no sempre ha estat així i el que el joc festiu en que els diables no empaiten a tort a dret –però ruixen amb ganes a qui tenen al davant– és el resultat d’anys d’experiència i pedagogia interna. En la consecució d’aquest ordre festiu hi tenen un paper clau, els homes i les dones del sac. O del SAC (Servei d’Ajut al Correfoc), una pila de persones dedicades a solucionar problemes, avisar els que no van prou equipats, barrar el pas a les zones de càrrega de pirotècnia, etc. A cavall entre un servei d’ordre i una colla més de participants, aquest col·lectiu i un important desplegament de suport pel que fa a protecció civil i assistència sanitària, que no interfereix en absolut en el desenvolupament de l’acte, aporten al correfoc manresà un nivell de seguretat excel·lent.

L’acte acaba a la plaça amb milers de persones saltant amb els diables i les bèsties, la sortida de diables amb ceptrots i l’espectacular encesa del bou. A la fi, tothom –participants i espectadors– ballant amb els llums encesos i sense foc, amb la tonada pròpia de la festa,  que porta per títol Vacances.

El correfoc de Manresa és un magnífic exemple de festa popular que funciona a partir de la indispensable complicitat municipal i una gran mobilització de persones voluntàries. Sense aquests dos components, institucional i associatiu, la festa seria inviable. Una festa que exemplifica prou bé la recreació de l’ancestral tradició de jugar amb el foc en unes festes populars que sorgeixen a la fi del franquisme, amb un model específic.


Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El correfoc de Manresa

  1. Després d’un any sencer de feina que ens comporta cada vegada que s’ha de preparar amb un seguit de tasques i feines a l’ombra que no es veuen, degut només a la coordinació i logística del material per a 300 persones i 8 elements d’imatgeria, llegeixo el teu article, i només puc felicitar-te per la descripció, tot esperant que hi tornis a gust en una propera edició, com a final també et dire que particularment als fuets nosaltres els anomenem “canyardos” des de fa una pila d’anys, no et se explicar d’on surt però està ben arrelat i assimilat, salutacions i fins aviat.

  2. Albert Maestro ha dit:

    Hola Salvador,

    He llegit i rellegit el teu article i cada cop que ho feia se’m posava la pell de gallina. El retrat fet d’aquesta festa manresana i tot el que comporta, ha estat d’allò més èxplicit i alhora amb un sentiment com no podia fer altre persona que no estigues vinculada a aquestes demostracions de la nostre cultura popular.

    Nomes dir-te gràcies, des de la gent de SAC en particular, i en nom de tota la gent de Xàldiga, gràcies. Gràcies pel teu reconeixement a la nostre tasca i al teu suport per que aquest tipus de demostracions festives segueixin formant part de la nostre tradició.

    Salut i foc company.

    Albert Maestro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s