Josep Termes (1936-2011)

Aquests dies de reivindicació nacional i mobilització al carrer en defensa de la llengua, ha mort Josep Termes, un referent per a l’estudi de la història contemporània al nostre país. El seu paper ha estat clau en el coneixement dels moviments socials dels segles XIX i XX, i en la reivindicació del catalanisme popular i de classe front els qui consideraven que el sentiment identitari era exclusiu de la burgesia. Convé rellegir, avui, Josep Termes, quan des del progressisme espanyolista i la dreta sobiranista catalana es vol negar, o minimitzar, el paper de les classes populars en el naixement de la reivindicació nacional.

Dels llibres de Termes que tinc a casa n’hi ha un, llegit fa més de trenta anys i rellegit més d’una vegada, que ha estat prou important en la meva formació –no sóc historiador– com a investigador de la cultura popular. A Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional (1864-1881), hi vaig trobar noms com Cels Gomis o Josep Llunas, i, sobretot, vaig conèixer –en un excel·lent apèndix de l’obra– una valuosa mostra de literatura popular de fil i canya de contingut social, amb exemples destacables com l’anònima i contundent denúncia Cançó del carrilaire o el romanço de Josep Ferré (a) Queri, Curiosa relació de la vida y costums dels pagesos, comparada amb la d’alguns senyors que no treballan, per posar dos exemples reusencs. Constatant l’existència d’una cultura popular obrera sovint amagada –o negada– des de la visió conservadora del folklore català que, encara avui, és dominant.

Podria esmentar també els seus estudis sobre el Sexenni revolucionari (1868-1873), un període que m’interessa particularment per al coneixement d’una cultura popular vinculada a l’associacionisme obrer i als posicionaments republicans i laïcistes. O els seus treballs i articles sobre les arrels populars del catalanisme. Al seu últim llibre, una visió de síntesi sobre el moviment anarquista a Espanya, apunta com l’anarquisme, «fort sobretot a Catalunya, va voler dirigir l’obrerisme de tot Espanya i àdhuc projectar-se a l’Amèrica Llatina, per això des dels orígens va usar primordialment el castellà com a llengua escrita de la premsa, el fullet i el llibre. Una altra cosa fou la propaganda oral que, a Catalunya, es feia en català. La no comprensió exacta d’aquest fet ha portat a escriptors no catalans poc documentats a creure que l’anarquisme català era aliè i fins i tot hostil a l’esperit reivindicatiu nacional que, amb el catalanisme, qualla i és abassegador entre 1880 i 1939. Error monumental: l’obrerisme català –anarquista o no– va ser sempre d’una catalanitat notable.» Una visió que ha sustentat des dels seus llibres i articles, que ens aporten eines d’anàlisi de la història d’un passat proper per a entendre el present del país.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Josep Termes (1936-2011)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s