La cara nova de la geganta

[Article actualitzat el 10/10/2011]

Al llarg del temps, de ben segur que els gegants reusencs han caigut més d’una vegada i han necessitat reparacions. Molts d’aquests accidents no han passat a la història. Els podem intuir, en tot cas, per algunes anotacions a les actes municipals i pels arranjaments que consten als llibres de comptes municipals: treball dels fusters, claus i altres materials, tot i que la major part de despeses corresponen a la renovació de la indumentària. En podrien ser exemples les repetides feines d’adobar i pintar, o fer una orella nova per a la mulassa (1760), o la reparació en profunditat que es fa als gegants grans, el 1774, any en què consten la compra de caragols, gafes i altres pagaments «per las parts que se an fet novas per los caps dels gegans y adobà las cascadas y clavari los ferros» o per «lo fadrí y aprenen per acabà de armà los gegans fins estar apun de vastí». Probablement els gegants es manipulaven amb força menys cura en el passat –en uns carrers de terra més irregulars–, en la mesura que la percepció de les figures com a part del patrimoni festiu de la ciutat –fins a esdevenir el referent d’identitat que són en l’actualitat– evoluciona amb el temps.

Certament, la construcció de les tres parelles més antigues de gegants al tombant del 1800, amb la definició dels personatges que volen representar les diferents parts del món, al primer terç del segle XIX, contribueix significativament a refermar la importància simbòlica dels gegants. La sortida dels gegants a les solemnitats o com a forma d’exterioritzar una celebració política, o costums com el sovintejat canvi de vestit de la Vitxeta, són també mostra del seu significat. I, no cal dir-ho, al segle XX, els gegants i la mulassa són les icones més preuades que identifiquen la festa reusenca. En aquest context, els accidents són viscuts –recordem la caiguda de l’Indi fa pocs anys al Mercadal–  amb més intensitat que en el passat.

Entre les parelles de gegants són els indis, sens dubte, els que acumulen més incidents, per la major dificultat que comporta fer-los ballar o pel risc que suposa que persones inexpertes els agafin. El 1878, per exemple, el gegant indi va caure el matí del 29. Es va trencar un braç i no va poder sortir a la professó.

L’esclat de la Guerra Civil va enxampar els gegants a l’Hospital, on es desaven a l’època. El 1936 un grup de milicians va pensar a fer-los sortir a ballar. Sembla que els Vitxets i el Moro van anar per terra, sense conseqüències, i que els gegants van ser portats a l’Ajuntament.

Però, sens dubte, l’accident més sonat fou el que li suposà una cara nova a la geganta índia. El matí de Sant Pere de 1958, un grup de joves que tornava de revetlla, prou animats, intentà fer ballar els gegants, que es trobaven plantats prop del Campanaret, pel seu compte. Un d’ells –aleshores tenia 18 anys– agafà l’Índia amb tan mala fortuna que la peça va caure de cara, amb nefastes conseqüències per al rostre de la figura.

La colla és va fer escàpol, però l’agosarat i frustrat aspirant geganter fou detingut i portat al pixum –o a les dependències de la guàrdia urbana, si ho voleu dir d’altra forma–  i d’allí a comissaria, i tornem-hi, on passà les corresponents hores, per ser després conduït al jutjat. La geganta, amb la cara destrossada, no va poder sortir més al carrer. Tot Reus se’n va fer ressò.

A l’acta de la comissió permanent del 2 de juliol, l’Ajuntament lamenta «el desagradable incidente de la rotura de uno de los gigantes, con notorio menosprecio del valor sentimental que para la ciudad tienen estos símbolos tan gratos a los reusenses, y anunció que se estaba procediendo a exigir responsabilidades con todo rigor al autor de  la felonia.»

La restauració es va encarregar a Ramon Ferran. L’escultor, que havia fet els gegants japonesos, superant amb escreix el repte de continuar la col·lecció dels gegants històrics de la ciutat, hagué de refer completament la cara de la geganta.

El cost de la restauració, segons consta als acords municipals, fou de 2.000 pessetes, que va pagar la família del jove implicat. La geganta tornà a sortir pel Corpus de 1959, «con el rostro acertadamente restaurado por el escultor Ramon Ferrán», segons explica el setmanari Reus. Com sempre passa, però, amb les restauracions, algú opinà que li havien canviat la cara. De fet, els suposats canvis de rostre són inherents, es tracti de gegants o imatges de marededéus. És prou habitual que després de qualsevol restauració d’una peça amb un fort contingut simbòlic s’accentuï la percepció de diferència.

A tall d’exemple, vegem l’opinió sobre l’Indi, respecte al repintat que s’havia fet a les figures amb motiu de les festes solemnes de Misericòrdia de 1904, publicada a Las Circunstancias:

«No hay más que ver el sacrilegio perpetrado a las personas de los gigantes. Les ha dado nuestro pequeño escenógrafo tales brochazos de copalina en la cara, que les ha dejado con facha de muñecas de subasta. El gegant grant cuyo rostro era el encanto de muchos inteligentes por la energía de sus líneas y la severidad de su colorido, ha quedado hecho un galán joven de menor cuantía. Y no lo han peinado a la parisién por no hacer gastos.»

A l’igual que la geganta Índia, l’Indi també va tenir un accident a mig segle XX. A les acaballes de la Festa Major de 1952, el dilluns 30 de juny, quan els gegants anaven pel carrer de Vallroquetes, l’Indi va ensopegar amb un vianant amb tan mala sort que va caure a terra. Segons el setmanari Reus «se produjo lesiones en el ojo derecho y erosiones en el rostro, así como un corte desde la mejilla hasta la nuca.» Malgrat la descripció, sembla que el mal no fou tan gran com el que després patiria la seva parella.

El gegant va ser portat a l’Ajuntament, acompanyat de la geganta índia –explica el periòdic– per fer-li companyia, a l’espera de ser restaurat. Hi havia temps, ja que no tornarien a sortir fins al Corpus de l’any següent. Així «el gigante podrá ser reparado por expertas manos, lo cual celebraremos infinitamente al igual que los numerosos ciudadanos que desfilaron en la tarde del lunes por el Ayuntamiento para enterarse del estado del gigante.»

El cert, però, és que la reparació no va trigar tant. Segons explica Ricard Solana al Llibre dels Gegants i altres entremesos de Reus, el setembre d’aquell any, els gegants de Reus van anar a Tarragona per participar en la commemoració del centenari dels gegants tarragonins, que va reunir vint-i-quatre parelles de la província, a més dels de Vilanova i la Geltrú. Com a curiositat, aquest cop, els tarragonins hagueren de pagar, fins i tot, els «31 cafés del personal» segons consta a la factura presentada a l’Ajuntament de la veïna ciutat.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La cara nova de la geganta

  1. Carrutxa Cdpm ha dit:

    Al Facebook corre la imatge que, en el seu moment, va publicar el setmanari Reus:

    Setmanari Reus (Foto Niepce)

  2. marcos lopez valero ha dit:

    quina destroçada quina feinada fer-ho haurà costat molt reparar-ho

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s