Enterraments laics al Priorat

Aquests són dies dedicats als morts, segons un calendari cristià que poua de tradicions més antigues. La festa –de la tarda de Tots Sants al dia de difunts– és una celebració que recorda els morts familiars que ja han entrat en l’estadi d’avantpassats, amb ofrenes de llums, encara avui, pregàries i tocs de campanes, en el passat.

Però també és moment de recordar que pràctiques que avui són comunes, com el fet de ser enterrat –o cremat– després d’una cerimònia no religiosa, van costar no pocs maldecaps i enfrontaments en el passat.

Els enterraments laics –és a dir, aquells que comptaven amb cerimònia pública, com a ritus de pas social, no pas els simples enterraments de persones al marge de l’Església en terreny no sagrat– comencen a sovintejar a casa nostra a partir de la Revolució de Setembre de 1868. I, durant anys, els enterraments sense capellà van ser un acte de reivindicació ideològica del lliurepensament o el republicanisme i, sovint, l’acompanyament musical que seguia el taüt cap al cementiri consistia en himnes com el de Riego o la Marsellesa.

A vegades, els enterraments pel ritual catòlic acabaven amb un acte civil. El 1869, l’enterrament d’un vell republicà, a Porrera, va esdevenir una cercavila popular amb música de gralla, balls de valencians i diables.

El 1870, l’enterrament d’una criatura de divuit mesos a Albarca aixecà polèmica. L’enterrament fou registrat civilment per l’alcalde pedani del poble –aleshores ja integrat al municipi de Cornudella– i el secretari. Més tard es va justificar com una mesura de necessitat en no haver trobat el capellà que interinament es feia càrrec de la parròquia.

A Ulldemolins, a començaments del segle XX, els enfrontaments entre el sector republicà i el capellà del poble sovintejaven. El 1907, un home va voler enterrar civilment una criatura i des de l’Ajuntament li van exigir el permís del capellà. Aquest s’hi va oposar, argumentant que la criatura havia estat batejada i, per tant, corresponia celebrar el ritus catòlic. El pare ho negà. Finalment, es va saber que la mare, sota la influència del mossèn, l’havia batejada a casa, amb un raig d’aigua del càntir. No cal dir que el «mètode Ulldemolins», com el denominà la premsa lliurepensadora, va ser objecte de molts comentaris.

El 5 de gener de 1908 es va fer l’enterrament civil d’una criatura, Llibert Massip Bargalló, fill d’un dirigent del Centre Republicà de la població. L’acte es va desenvolupar sense cap incident «ya que fué, además de una verdadera manifestación de duelo, el de propaganda de los verdaderos sentimientos democráticos, no faltando en el mismo la banda de música de la localidad y no bajaría de 150 correligionarios».

Però l’endemà, l’enterrament d’un jove va provocar noves tensions. «La familia quiso darle sepultura eclesiástica por ser sus sentimientos católicos, pero como se trataba de un joven muy querido del vecindario, algunos de sus compañeros, de común acuerdo con la familia, consiguieron para acompañarle a este último acto, la asistencia de la banda de música de la localidad o sea la misma que el día anterior asistió al entierro civil, pero al comunicarlo al cura, este se negó rotundamente a dejar asistir a la banda de referencia, so pretexto de haber asistido a un acto civil.» Com que la banda estava preparada per acompanyar el difunt, tot esperant després d’acomiadar el dol a la porta de l’església, el capellà va optar per acompanyar el cadàver fins al cementiri, fet que va emprenyar els amics del jove que van començar a escridassar-lo.

Acabo amb un exemple de Bellmunt, del 1912. A la mort d’una filla del que era president de la Cooperativa Obrera Republicana succeïa això: «Antes de la hora indicada para celebrar el entierro que fué puramente civil, se estacionó un gentío inmenso frente a la casa de nuestros amigos. A  las nueve en punto se organizó la comitiva, dejando oir la banda del maestro Pujol los acordes de la Marsellesa que fueron escuchados por los concurrentes con la cabeza descubierta. Ya en marcha, entonaron una sentimental marcha fúnebre que el enorme gentío estacionado por las calles donde pasaba, acogía con lágrimas en los ojos. La caja mortuoria era llevada a hombros por hermosas niñas, así como las cintas que desde el féretro se desprendían», i era acompanyada per dues noies amb corones de flors dedicades per la Societat republicana i els padrins de la criatura.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en les idees, memòria i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s