La font de l’era

En una part del país on, històricament, molts reculls folklòrics van ser fets per capellans o per lletraferits de ciutat, que esporgaven, embellien o, simplement, censuraven algunes lletres, no és estrany que hi manqui, en alguns cançoners nostrats, qualsevol mena de repertori eròtic o escatològic. Per això, sembla ben bé un acte de justícia constatar –i documentar, gràcies al treball de Jaume Ayats– que un dels gran símbols del país, l’himne nacional, poua en la seva música d’una cançó eròtica.

Però, evidentment, Els tres segadors no és, ni molt menys, l’única peça del repertori tradicional que fa referència a les relacions sexuals. El mateix Jaume Ayats, en un treball anterior –Explica’m una cançó (Rafael Dalmau ed., 2009)–, posa un altre exemple, una cançó de joc que he escoltat cantar més d’un cop pel Priorat –de boca de persones que ara ja són grans–, explicant que s’interpretava fent els moviments que descriu la lletra:

Allà baix, a l’era,/ una font hi ha,
qui la vulgui veure/ s’ha d’agenollar;
de genolls en terra/ s’ha d’anar a assentar;
d’assentà’s a terra/ s’ha d’anar a gitar;
de gità’s a terra/ s’ha d’anar a aixecar;
d’aixecà’s a terra/ s’ha d’anar a espolsar…

Aquesta és una versió cantada a Ulldemolins. També es pot dir, com fan altres persones:

Allà baix, a l’era,/ una font hi ha,
qui en vulgui beure/ s’ha d’agenollar…

I la cosa es fa més explícita. Explica Ayats que –abans que innocent joc infantil– era una balada de gresca, cantada per Carnestoltes, a les tavernes i amb l’inevitable tema del cornut. Aquesta és la lletra publicada el 1871 per Briz a Cansons de la Terra:

Lo petit vailet/ dematí es lleva,
agafa l’arada/ i a llaurar se’n va.
La mestressa és jove/ n’hi du l’esmorzar:
un tupí de sopes/ i un crostó de pa
i una arengadeta/ per podè’l passar,
i una carbasseta/ per a xerricar.
—Fes-te ençà, vailet,/ fes-te ençà a esmorzar.
—No pot ser mestressa/ que tinc de llaurar:
aquest camp que llauro/ tinc de conrear—.
Al mig d’aquell camp/ una herbeta hi ha
que se’n diu falzia/ que mai granarà.
Al mig de l’herbeta/ una font hi ha
que tots los que hi beuen/ s’han d’agenollar,
de genoll en terra/ sombrero a la mà.
Mentre ell bevia/ l’amo hi arribà:
—Vailet, si te’n sembla/ que això és treballar!
—Sí, per cert, nostramo, molt que em fa suar.
—Vailet, passa a casa/ que et vull despatxar:
tres dobles que et dec/ no te les vull dar,
l’una me la quedo/ pel poc treballar,
l’altra me la quedo/ pel molt festejar,
l’altra per les banyes/ que m’has fet portar.

La narració del jove vailet que s’entén amb la jova mestressa –a l’igual que a Els tres segadors, és la dona, des d’una posició social superior, qui pren la iniciativa de seduir el jornaler– és prou explícita.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La font de l’era

  1. Retroenllaç: Una versió d’Ulldemolins de la cançoneta del petit vailet | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s