Durruti

«Durruti, aquest home extraordinàriament sobri, mai parlava d’ell mateix. Havia suprimit del vocabulari la paraula prehistòrica jo. A la columna Durruti només es coneix la sintaxi col·lectiva. Els camarades ensenyaran als lletraferits com reformar la gramàtica en sentit col·lectiu.

Durruti havia reconegut i valorat profundament la força del treball anònim. L’anonimat i el comunisme són una mateixa cosa. El camarada Durruti semblava ser infinitament lluny de qualsevol vanitat de les vedettes d’esquerres. Ell convivia amb els camarades i lluitava com un company. D’aquesta forma lluïa amb llum pròpia, com un personatge fascinant. No vam tenir cap general, però la passió de la lluita, la humilitat davant la gran causa –la revolució– brollava dels seus ulls bondadosos i ens tocava. I el seu cor i el nostre eren un. I continuarà bategant per sempre.»

Em sembla que poc hauria agradat a Buenaventura Durruti (Lleó,  14 de juliol de 1896 – Madrid, 20 de novembre de 1936) la solemnitat fastuosa amb què la classe política va embolcallar el seu enterrament. Avui, quan en fa 75 anys, no vull adobar el mite, ni especular sobre les circumstàncies de la seva mort i com aquesta va influir en el desenvolupament de la Guerra Civil. Considero que les persones han de ser recordades pel seu llegat d’idees i experiències, revisades críticament des de la perspectiva del temps, des del present i per al futur.

Per això he triat aquest fragment del periodista Carl Einstein –La columna Durruti (1936)– que fa referència a la importància de lluita anònima i col·lectiva, al lideratge per l’exemple i les idees. Conceptes que avui, en un altre context, amb altres eines, però no amb menys necessitat de continuar en la lluita pel món nou que portem al cor, i contra el feixisme que retorna, són plenament vigents.

[Carl Einstein,  La columna Durruti y otros artículos de la Guerra Civil española. Barcelona, 2006]

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees, memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.