«Los segadors tal com s’haurian de cantar avuy»

Ahir es va presentar a l’Arxiu de Reus del llibre de Jaume Ayats, Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional. El llibre mostra la gènesi del nostre himne a partir d’una balada que explica els fets de 1640, dictada o escrita amb finalitats propagandístiques sobre uns fets «que han esvalotat la terra», que segueix el motlle d’una cançó popular, Els tres segadors, ben coneguda a l’època i que s’ha conservat en la tradició oral. Ayats va explicar com aquesta és una fórmula emprada sovint –adaptar una nova lletra a un model ja conegut– en el cançoner popular i eficient: la narració de l’entrada dels segadors a Barcelona perdura més de 300 anys. A finals del segle XIX, la balada esdevingué himne a partir de la difusió que en feren els grups corals i símbol del catalanisme, sovint prohibit per les autoritats.



L’acte va servir per mostrar l’original –del fons de l’Arxiu Municipal reusenc– de la lletra que Cels Gomis i Mestre va escriure per a l’himne. La lletra actual fou escrita per Emili Guanyavents. El 10 de juny de 1899, la revista La Nació Catalana convocà un concurs per dotar Els Segadors amb una nova lletra. Es tractava, com recullien les bases, de premiar «la mellor composició en vers que, simbolisant en valentas estrofas las aspiracions nacionalistas de Catalunya, s’adapti bé a la melodia popular coneguda ab el nom de Los Segadors», transmetent «els desitjos que sent Catalunya de reconquerir sa personalitat perduda y que ab son esfors la deslliurin del jou que avuy sufreix».
Com Guanyavents, el reusenc Cels Gomis formà part d’un grup d’intel·lectuals llliurepensadors propers al federalisme i a l’anarquisme que maldaren per bastir un catalanisme progressista al tombant dels segles XIX i XX. Llibertaris i activistes culturals, pioners de l’excursionisme científic i apassionats del saber, foren els representants d’una forma d’entendre la catalanitat –i la cultura popular– que no fou possible. Van treballar amb Valentí Almirall amb la voluntat de transformar un moviment, el de la Renaixença, que, malgrat les discrepàncies, els apareixia com l’única cultura catalana.



El 28 d’agost de 1899, Ginestà Punset, com a president de l’Agrupació Folklòrica, demanà a Gomis una nova lletra per a l’himne Els Segadors. La resposta de Cels Gomis –carregada de reflexions ideològiques que expliciten sense ambigüetat com entén el catalanisme– declinà l’oferiment:

«Les poesies fetes per encàrrec sempre són dolentes. Ademés, predicar avui l’odi contra un altre poble, sigui el que sigui, sols perquè els governs que parlen la seva llengua ens maltracten, és senzillament un absurdo.
Lo nou cant dels Segadors, si algun dia es fa, serà contra tots los governs, puix tots ho fan malament. Serà un crit d’odi i de venjança contra tots los que “tallen el bacallà”, dispensi’m lo modisme, tant si ho fan a Madrid com a Barcelona.
I al parlar aixís no es pensi pas que jo sigui enemic de l’autonomia de Catalunya, ans al contrari: la vull tan àmplia que de segur que se n’esgarrifarien fins los que lluiten en les files més avançades del catalanisme. Per a mi s’ha de començar per l’autonomia individual dins de cada poble, per la de cada poble, dins de cada regió o encontrada natural, i acabar per la de cada encontrada dins de cada nació.»

Malgrat tot, Gomis no es resistí a escriure una lletra, potser com a divertiment. No sabem si la va enviar a ningú i, en tot cas, sembla que no fou publicada. És un text crític, anticlerical, redactat «per un vell de xexanta anys» desenganyat i molt allunyat de l’anarquisme violent del tombant del segle, però que continuava fent textos escolars i de divulgació científica que les escoles racionalistes emprarien durant anys. Aquestes en són algunes estrofes:

«Barcelona, ciutat gran,
qui t’ha vist y qui ‘t veu ara!
Vas cremar dotze convents…
y n’has fet dos-cents quaranta.

Abans los teus concellers
al mateix rey feyan cara
y avuy tots devant de un bisbe
baixan servils la mangala.

N’està prohibit lo captar
als vells, donas y quitxalla,
més, de monjas y de frares,
n’hi ha tot un femer que captan.

Abans los nostres obrers
cantaven fent barricadas
y avuy cantan a la iglésia
per fer plaer a las beatas.»

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s