L’autèntica gamba reusenca

Himne de l’Speteck

Quan s’enlairen els coets,
tots es posen a badar
i al sentir-ne els seus xiulets
a cantar o a refilar

(tots fan el xiulet del coet)

 Quan s’enlaire l’Speteck
cap a Mart o cap al Sol,
ja no queda cap mussol,
que no cregui en el coet.

Quan s’enlairen el coets,
tots es posen a badar
i al sentir-ne el seus xiulets
acostumen a exclamar:

ah! … aaah!… aaaaah!!!
Puuum!

Visca Reus!

Tot i el paper destacat de Josep M. Gort Sardà, l’aventura sideral reusenca de l’Speteck va ser ­–com altres sidrals organitzats en aquell moment– una proposta col·lectiva que comptà amb nombroses complicitats.

La colla que acompanyava a Josep M. Gort era integrada per uns pocs reusencs que tenien en comú el ser corresponsals de premsa –fet que els hi permetia donar volada a les seves actuacions–, gaudir d’humor i no afluixar davant els entrebancs que suposava voler organitzar esdeveniments públics. El nucli dur de la colla era la parella Gort-Botet (Ramon Botet Pallarès), als quals s’hi van afegir Lluís Anglès Sugrañes i, finalment, Francesc Martí Queixalós.

La colla s’autoanomenà la GAMBA (Gort, Anglès, Martí, Botet i Associats), ja que no fou mai un grup tancat, comptant amb ajuts valuosos com –en el cas de l’Speteck– el de Manolo Solís, pirotècnic, que treballava a ca l’Espinós. La GAMBA organitzà diverses activitats, com el conegut concurs de «Miss Petardo», que satiritzava els concursos de bellesa.

Martí, Solís, Gort i Botet

L’Speteck va volar per primer cop el 28 de desembre de 1957 i durant una dècada i mitja fou el centre d’una festa de carrer de caire clarament carnavalesc, en un moment en què el carnaval era formalment prohibit. Com explica Ezequiel Gort, al voltant de l’enlairament es desenvolupava una festa espontània i absolutament trencadora amb els esquemes de l’època, amb un seguici festiu format totalment per cotxes particulars que recorria els carrers més cèntrics de la ciutat, circulant en sentit contrari pels carrers de direcció única o pel mig dels carrers convertits aquells dies en zona de vianants. Obria la marxa un cotxe amb altaveus, anunciant l’esdeveniment i fent sonar l’himne del coet que s’havia de cantar necessàriament –els cors havien estat dirigits algun cop pel Rogelio, tot un personatge a la ciutat– en alguns punts cèntrics de la ciutat. El seguia el canó de la pirotècnia Espinós, que, muntat sobre un remolc, anava disparant canonades a tort i a dret. La seva presència es justificava per la necessitat de disposar de protecció antiaèria per al coet. El seguien el cotxe que portava el coet, els dels organitzadors, i a continuació els cotxes i motoristes de tots aquells que, per ser una transgressió flagrant de l’ordre, s’hi afegien espontàniament, amb generós soroll de clàxons.

Alguns anys es va nomenar una «pubilla» de l’Speteck, que presidia els actes, fent broma de les reines i dames que caracteritzaven les festes oficials, o hi van participar  atletes del Club Natació Reus Ploms portant torxes olímpiques. També hi anaven persones disfressades amb elements simples, com nassos i barrets, i, sempre, una gran gernació, fins i tot algun any que va ploure.

L’acte es feia sense cap mena de subvenció, aportant-hi cadascú els seus propis recursos –el vehicle, la disfressa…–, amb la col·laboració d’algunes empreses: la pirotècnia hi posava el coet; una autoescola, els cotxes; una constructora, l’estructura metàl·lica; un pastisser, les coques que algun any es repartien després de l’enlairament de l’artefacte…

Després, en algun restaurant de la ciutat s’aplegaven a sopar els «savis» i tots els que hi volguessin participar, per tal de celebrar l’èxit del coet i començar a preparar el següent llançament.

També es feien àpats en altres moments de l’any, on es repartien condecoracions i els premis, com la Medalla de l’Speteck, que es concedí per única vegada el 1972, en un sopar que va tenir lloc el 18 de març. A la medalla hi figuren els cognoms dels promotors de la GAMBA, a més del de Solís, l’especialista pirotècnic. L’Speteck aviat el desembre anterior fou l’últim coet que va veure Josep M. Gort Sardà, que va morir el 2 d’agost d’aquell any.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s