Els tres dijous

Els dijous anteriors al Dijous Gras eren, antigament, anomenats Dijous de Compares i Comares, que és com s’anomenen tradicionalment els padrins de bateig en relació a les padrines –les comares– o als pares de la criatura.

A Reus, a mitjan segle XIX, Andreu de Bofarull dóna aquest costum per perdut: «En el día los nombres han quedado, pero ha desaparecido la costumbre de los presents», és a dir, els obsequis que es feien. Com que era temps d’haver matat el porc, aquests regals eren moltes vegades un plat de carn, embotits o altres productes derivats d’aquest animal.

En altres indrets, els Dijous de Comares i Compares es van mantenir com a festes de gènere, diades en què els nois i les noies preparaven, cadascuns pel seu costat, àpats col·lectius i, potser, convidaven als de l’altre sexe a menjar. Si més no, aquesta era la pràctica que, fa bastants anys, ens van recordar a Capafonts.

També es deia del febrer que era el mes dels tres dijous. L’últim, el Dijous Gras, és el més vigent en l’actualitat i, en moltes poblacions, assenyala l’inici de les celebracions de l’última setmana de Carnaval. A banda de tradicions locals concretes, la festa es conserva, en general, com a diada per al consum d’embotits, com la botifarra d’ou, i de productes de forn o pastisseria, com les coques d’ou, les coques de llardons…

Dia d’àpats comunitaris i familiars, de sortides al camp dels joves, com ho recorda un article publicat al Diari de Reus el 1934:

«Dijous obès i fredolic, alegre i carrincló que ens recorda les excursions dels temps més tendres […] Recorda les anades a Pared Delgada o al Parc Samà, amb el cotxes de cal Paupes, de cavalls quadrats i de llums d’oli pudents i exquifits.
Recorda aquelles trompes de llauna que, a manera de corns, esbojarraven la quietud del camp i controlaven la força d’uns pulmons verges.»

O com a Tarragona, on al segle XIX i, si més no, fins als temps de la República era costum força arrelat sortir al camp –sobretot, si el temps acompanyava– a menjar en família. La premsa ho recordava sovint i aquestes dues breus notes del Diari de Tarragona poden servir d’exemple:

«Si continúa hoy el tiempo primaveral de estos dos días, es probable que sean muchas las familias que se dirijan a comer al campo, con motivo de ser jueves lardero.» (1882)

«Com és tradicional costum, ahir dijous gras, foren moltíssimes les famílies que es traslladaren a les afores de la població, aprofitant la circumstància d’haver millorat el temps a l’extrem que sembla que ens trobem ja a la Primavera.» (1934)

De testimonis de berenars de Dijous Gras, en podríem anotar a cada poble. Algun altre cop, parlant de la importància del porc en aquest moment del cicle festiu, he comentat que aquest era un dia, a Reus, de cassola i coca, «condimentada la primera con manos de cerdo, morcillas y rebozada con huevos y azúcar, y la segunda tachonada con lonjas de tocino y longaniza».

Sobre dijous i gastronomia, us recomano també la lectura d’un article interessant de Josep Ruiz i Casimir Romero, Dijous de Cassoleta.

I prou d’etnografia històrica, que m’agafa gana!

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s