Testimoni d’uns carnavals

Pot semblar sorprenent que, després de presentar la xerrada, el conferenciant et titlli d’antisistema. El qualificatiu –que avui és emprat massa sovint per a espantar la gent– s’ha de contextualitzar en el fet que Jaume Amenós parlava de la recuperació del carnaval reusenc, entre 1978 i 1983. Efectivament, qui avui escriu aquests apunts, des de 1979, participà activament en les propostes de carnaval alternatiu, en oposició  a l’oficial, a l’entorn de publicacions satíriques com Tururut Viola, la sortida de colles de mascarots al marge de la Rua o les primeres cantades amb repertori burlesc…

Tal com detallà Amenós, en les respectives visions de la festa –que s’exposaven en trobades prèvies a la recerca d’un improbable consens al Bar Americà– hi havia un punt d’inevitable desacord entre nosaltres: el control sobre les persones que participaven a les desfilades, amb l’obligació de portar penjant una targeta penjada a la disfressa.

Més enllà de l’anècdota personal, però, la conferència de Jaume Amenós sobre el retorn dels carnavals reusencs al carrer em va semblar més que interessant. Tant que anava prenent notes i ja l’he tornat a escoltar i començat a trascriure. Amenós va explicar les motivacions i circumstàncies de l’organització del primer carnaval, la por de les autoritats del moment davant les possibles transgressions estètiques i crítiques, en referència a personatges d’església o als militars, o el control sobre l’organització, un any i en els anys següents. En aquest sentit fou especialment significativa la lectura de la carta del governador civil explicitant les condicions amb que s’autoritzava la celebració del carnaval de 1982:

«Que si bien se permitirá la presencia en las calles de grupos y comparsas, han de evitarse que vayan enmascarados, prohibiéndose en todo caso la utilización en los festejos de uniformes militares o paramilitares.
Igualmente se deberán tomar la medidas oportunas para evitar cualquier intento de politización de los actos a celebrar.
En relación a los bailes y festejos a celebrar en locales cerrados, se procurará [evitar] en la manera que sea posible, la utilización de máscaras que impidan la total identificación.»

Franco feia  set anys que havia mort i després de l’intent de cop d’estat aparentment frustrat de l’any anterior, hom podia pensar que la democràcia es consolidava, però el llenguatge sembla calcat dels bans del segle XIX.

Però sobretot, l’exposició de Jaume Amenós aportà molta informació sobre el finançament popular de la festa, a partir d’anuncis al programa, pancartes pel carrer o de captar directament, en el transcurs del cap de dol, al crit de: «–doneu pel sac!», amb un sac a la mà. I sobre els ajuts que mai van arribar de l’Ajuntament de Reus.

També va explicar experiències prou divertides respecte a les primeres disfresses, com cada membre de l’organització havia de preparar-se el seu propi personatge, o els milers d’ous i els objectes inversemblants que es repartien entre les persones que anaven a visitar el difunt Carnestoltes en uns baixos de la plaça del Castell.

L’activitat, dins el cicle «Testimonis. Memòria d’un passat recent» organitzat per Carrutxa i l’Arxiu Municipal de Reus fou un èxit, en l’objectiu de recuperar el coneixement de les experiències viscudes a la segona meitat del segle XX, i comptà, a més, amb una nombrosa presència de públic.

Tot plegat em serveis per proposar dues reflexions: La primera, que la recuperació del carnaval reusenc fou la reinvenció d’una festa que, tant en el seu vessant més organitzat com en el més informal, va anar a càrrec del poble. I que va acabar refent d’alguna manera l’esperit dels antics carnavals reusencs, a cavall entre les carrosses i comparses de les grans societats i els grups de mascarots.  La segona, més personal, és que la recuperació de la memòria s’enriqueix i necessita de percepcions diverses i, si s’escau, contradictòries dels mateixos fets. Sense la memòria viscuda de persones com Jaume Amenós la meva percepció d’aquells primers carnavals, com a investigador, restaria coixa.

L’experiència de la primera Comissió de Carnaval finalitzà el 1983–un any marcat pel conflicte de la guerra de tomaques– davant la creixent influència de les colles nascudes a partir de la celebració de la festa. El testimoni de Jaume Amenós, clau per a interpretar aquest període va servir també per posar a la petita història tot un seguit de noms: persones que amb el seu esforç anònim i, molts cops, domèstic van fer possible el retorn del carnaval al carrer. Fou tota una sessió de memòria ciutadana.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, memòria i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Testimoni d’uns carnavals

  1. spalomar ha dit:

    Us recomano també la lectura de la crònica de Natàlia Borbonès, La difícil represa del carnaval al carrer, al bloc de Carrutxa, «Taula parada».

  2. Retroenllaç: L’Amenós, activista cultural | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s