Societat, creences, difunts i poder (Més llibres)

La lectura d’El llibre de la pesta de Coral Cuadrada m’ha fet recordar –de fet, l’esmenta diverses vegades– La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia, un llibre que vaig escriure amb Ezequiel Gort, el 1997, i les recerques amb Carrutxa sobre religiositat popular a l’entorn de les ermites, que va generar publicacions com Santa Maria de Montsant: religiositat popular i conflicte territorial (1993), amb Montsant Fonts, i, més endavant, Puix en alt lloc sou posada. Ermites i santuaris del Priorat, amb Montserrat Solà (2001).

La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia, de fet, només és la primera part d’una recerca sobre la religiositat i la festa a l’entorn del santuari reusenc que no hem acabat de publicar mai sencera, tot i que hem retornat al tema en articles i obres col·lectives com Misericòrdia: la societat reusenca i les festes (2005).

Aquest és un llibre, a cavall entre l’etnologia i la història, que abasta des dels inicis de la creença en l’aparició de la Mare de Déu a una noieta, el 1592, fins a la consolidació de la devoció, a mitjan segle XVII. Un treball que ens apropa a una societat preindustrial, on les catàstrofes col·lectives –sequera, flagells o epidèmies– són interpretades com a expressió de la voluntat divina i les mostres col·lectives de devoció, com les professons de pregàries, esdevenen un recurs que reforça l’ordre establert en situacions excepcionals. D’igual forma que les celebracions solemnes que motiven les resolucions dels conflictes reflecteixen l’estructura de la societat. El llibre descriu també el procés de construcció de la narració llegendària, des de la creença en l’aparició de la Senyora a una noieta, al segle XVI, fins a la fixació del nom d’aquesta –Isabel Besora– i del seu ofici –pastora–, amb tot un seguit de llegendes subsidiàries, com la de la suposada destrucció de les actes municipals de 1592, que es produeix a finals del segle XVIII.

L’estudi de les demostracions públiques –siguin penitencials o festives– del passat, amb el que comporten de visualització d’un ordre social que el poder vol consolidar, els conflictes entre els diferents estaments que es tradueixen, per exemple, en la forma de les professons o dels seguicis, es clau per a entendre moltes d’aquestes manifestacions en el present. Perquè, si bé es transformen mentalitats i cosmovisions, també és cert que es mantenen necessitats i funcions que fan, dels rituals col·lectius, expressió d’un ordre social mai exempt de conflicte. I encara que, avui, l’epidèmia no s’interpreti com un càstig diví, tal com era considerada al segle XVI.

Perquè hom pot reflexionar, per exemple, sobre els paral·lelismes que hi ha entre l’onada d’indignació –i la difusió d’un model identificador del moviment– i el sorgiment de grups que donen resposta a les situacions de crisi social –com els flagel·lants, si parlem de la pesta medieval–, malgrat que les enormes diferències dels recursos comunicatius accelerin els processos en el present. O si voleu exemples més propers, sobre el rerefons de protagonisme i poder en l’organització de les professons de Setmana Santa.

Cal apropar-se igualment als canvis en la percepció de la mort per a entendre la pèrdua o les transformacions que afecten el significat de moltes tradicions festives. La visió de la mort i del més enllà, el paper atorgat als avantpassats en l’esdevenir quotidià, són elements cabdals per a entendre l’origen de moltes pràctiques del que avui anomenem cultura popular d’arrel tradicional, de Tots Sants al Carnaval i de la Pasqua a Sant Joan.

En aquesta línia de parlar de llibres abans de Sant Jordi, doncs, em permeto també recordar-ne alguns. Per exemple, sobre la mort, llibres que llegia fa trenta anys, com els estudis de Philippe Ariès –El hombre ante la muerte (Taurus), per esmentar un títol que compta amb edicions vigents– o La muerte en Occidente  (1982) –ara, Historia de la muerte en Occidente (El Acantilado). Sense oblidar els treballs de Josefina Roma sobre el paper dels difunts en el cicle festiu tradicional, amb el seu imprescindible Aragón y el carnaval (1980), que ara suposo que només es pot trobar en biblioteques o llibreries de vell. No és un llibre, però si us interessa el tema, també us podeu llegir l’últim número de la revista Caramella, amb un dossier monogràfic sobre la mort i el més enllà a la cultura popular.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en publicacions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s