Etnografia del carrer

L’etnografia del carrer –la plaça, l’espai públic– i els seus usos és un dels àmbits de recerca bàsics i necessaris per a una ciència social –de ben segur, interdisciplinària– compromesa i aplicada.

En totes les èpoques, el carrer ha estat un espai de relació, d’activitat social, de conflicte. El control de l’espai públic ha estat, al llarg dels segles, l’objectiu de qualsevol forma de poder. Un control que s’expressa tant en les regulacions del seu ús i la construcció d’un espai simbòlic amb referents col·lectius, com en la repressió sobre aquelles pràctiques que no es corresponen a l’ordre establert. Fer antropologia dels espais públics pot ser apropar-se a la interpretació del sentit de les solemnitats festives del passat com a espectacle de carrer que transformen l’espai urbà i recreen una estructura social, però també a les bullangues i revoltes que sotraguen la societat. Pot ser interpretar el valor simbòlic de determinats espais a partir de fets històrics o de percepcions llegendàries, o a partir de les estratègies de control dels moviments socials que es perfilen en les formes de gestió de l’espai col·lectiu. De com aquest és privatitzat i esdevé mercaderia. De com pràctiques culturals absolutament comunes en el passat a la nostra societat –i, fins i tot, vigents en àrees rurals– generen desconfiança social en entorns urbans. De com hi ha usos col·lectius potenciats del carrer: passejar –si pot ser comprar passejant, millor–, participar en rutes de consum, usos acceptats –fer festa, per exemple– i tolerats –demostracions d’adhesió a un club esportiu o comiats de solter–, i usos perillosos o conflictius, com les manifestacions i concentracions reivindicatives. De com, més enllà de suposades raons tècniques, avui es limita l’accés a determinats espais per a mostres col·lectives –a Reus, el Mercadal, per exemple– i es fomenten activitats en altres –com l’àrea comercial del Pallol–, o com s’inventen referents simbòlics.

El carrer és l’espai democràtic per excel·lència, el territori comú –de communitas. Un àmbit de trànsit, en l’espai i en el temps, amb manifestacions ambulants i ocupacions temporals. Un àmbit que publicita –i pot fer col·lectives– les actuacions individuals o de grup.

Un dels últims llibres que hem editat, Del Campanaret a Mart, palesa la importància del carrer i com l’aparentment inofensiva concentració de la ciutadania a l’entorn de propostes lúdiques sense continguts ideològics –a vegades, amb missatges absurds– pot esdevenir perillosa per a un règim autoritari.

Perquè «un carrer és moltes coses més que un mer passadís que s’obre pas entre construccions, unint-les entre si». I perquè les persones som més que simples transeünts que ens desplacem d’un lloc a l’altre. El 1912, el cap de policia de Berlín va prohibir una manifestació obrera: va raonar en el seu escrit que «el carrer serveix únicament per circular», una dada que recorda un llibre que aquests dies estic rellegint: Carrer, festa i revolta, publicat l’any 2003 pel Departament de Cultura de la Generalitat, obra d’un grup de recerca de l’Institut Català d’Antropologia sobre etnografia dels espais públics, coordinat per l’antropòleg Manuel Delgado.

L’estudi se centra en els usos simbòlics de l’espai públic a Barcelona a la segona meitat del segle XX. El llibre que m’ocupa ens mostra com els ciutadans i ciutadanes de Barcelona s’han apropiat de la xarxa viària per a expressar qui són i què volen. El treball palesa que els itineraris de les professons, les desfilades o les manifestacions mai no són casuals, i que la festa i la revolta –cito literalment– estan fetes d’una mateixa primera matèria: la consciència que una col·lectivitat reunida a l’aire lliure té el seu poder.

L’obra ens apropa a la festa i els espais públics, les litúrgies militants –les manifestacions de carrer com una forma de cultura popular–, el carrer com a escenari d’esdeveniments excepcionals; analitza recorreguts i descriu situacions de conflicte que es repeteixen en diversos moments. Òbviament, parla d’una gran ciutat i d’un passat proper, reconstruint la història dels usos col·lectius dels carrers de Barcelona en el període comprès entre la vaga de tramvies del 1951 i les grans mobilitzacions de començaments de la dècada del 2000.  Contempla, per tant, canvis significatius en les formes de poder polític, aportant reflexions que són encara –quan fa deu anys de la seva elaboració– prou interessants en un moment en què el carrer torna a ser, amb especial intensitat, territori de conflicte social.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, publicacions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s