Avui, gloriosa diada de sant Isidre indignat –i no faig referència a cap Isidru que conec prou bé–, sovintegen, a la premsa i a la xarxa, les valoracions de tota mena sobre el que ha estat i ha passat aquest darrer any de mobilitzacions, a partir d’aquelles places ocupades.
Com que sóc dels que he anat fent i ensopegant durant bastants anys, avui em sento constructivament pessimista. Ens falta molt de poble per a ser uns moviments populars i les xarxes socials –aquestes que consultem amb el mòbil que no és de tan última generació com volen fer creure els nostres detractors– són molt útils per a convocar manifestacions d’avui per avui, o per saber el que està passant a la plaça de la ciutat veïna, o arreu d’Europa, o per veure vídeos i aplegar informació que, a vegades, no arribem a poder assimilar. Però ens falta gent en el dia a dia, en l’avorrida activitat quotidiana que consolida organitzacions i ens fa arribar més al veïnat, que ens veu i ens coneix, fer coses en àmbits molt diversos.
Però de ben segur que som més i que cal continuar sortint al carrer, però no només puntualment, com una massa anònima de xifres variables segons els ulls que la compta. Si anem fent la revolució i, a més, és la de cada dia, serà imparable.
