Vaguistes a la romana

En el passat i en el present, les vagues, com a eina de reivindicació social, han estat i són ben presents a la nostra societat. N’hi ha algunes de curioses, com la que el 1915 amenaçava protagonitzar la tropa romana que participa a les professons de la Setmana Santa:

«Reus. Los llamados soldados romanos o ‘armats’, que concurren, según costumbre, a la procesión religiosa del Viernes Santo, tienen el propósito de solicitar este año aumento de su jornal, y en caso de no accederse á su demanda, se declararán en huelga.»

La notícia és del primer d’abril i fou publicada a La Vanguardia. No he trobat, a la premsa local, referències explícites al fet i suposo que els armats van aconseguir la seva reivindicació perquè, si més no, el Diario de Reus anota la seva sortida. La notícia pot semblar anecdòtica, però informa d’una pràctica prou comuna, alhora que permet reflexionar sobre el que avui anomenem cultura popular.

Efectivament, en el passat era habitual  –arreu del país– que els membres dels grups festius, balladors de les danses o portadors de les figures, cobressin per la seva feina. Desaparegudes les antigues organitzacions gremials, al segle XIX i, encara, durant molts anys del segle XX, participar en un ball parlat, portar uns gegants o fer de «soldados romanos que cobran para vestir el traje»,  com explicita un altre periòdic, era una forma d’anar a jornal uns quants dies. En més d’una vila aquestes tasques van ocupar els sectors més desafavorits de la població, circumstància que va contribuir al desprestigi –tot i que sempre hi ha excepcions– de molts grups festius.

La revitalització de la festa al carrer en el darrer quart de segle XX porta implícita una revalorització de les manifestacions festives del passat, percebudes com a patrimoni cultural col·lectiu, que justifica la dedicació voluntària de les persones que les executen. No cal dir que el prestigi social de formar part d’una colla gegantera o d’una dansa de festa major pot ser molt diferent, en l’actualitat, que fa cent anys. Els armats no són cap excepció i han passat de ser aquelles colles que s’havien de controlar estrictament per evitar les conseqüències de l’abús d’alcohol –un fet documentat en més d’un poble– a esdevenir associacions culturals que tenen cura de millorar les indumentàries, celebren trobades territorials, organitzen activitats en diferents moments de l’any i col·laboren amb altres entitats. Tal com fan, és clar, moltes altres colles i grups de diversa tipologia.

En el context d’un present, on la festa es manté sobre un teixit associatiu amb un notable component de voluntariat, resulta, si més no sorprenent, el retret –sinó acusació– que es fa des del poder i els seus fidels a les associacions culturals d’haver viscut regaladament de, suposadament, generoses subvencions. Hi pot haver de tot, però, en la meva experiència propera, puc afirmar que difícilment es podrien haver pagat, ni a preu de contracte brossa, les hores dedicades per moltes persones al redreçament cultural, la cohesió social i la satisfacció emocional col·lectiva.

(M’haureu de perdonar la llicència divertida del títol, però una mica d’humor –a vegades– ajuda…)

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s