Festes que ja no ho són

«L’altra Pasqua que segueix,
com amics de la campinya,
altre cop tots a la vinya,
fent dos quartos del mateix.

Anys atràs, per l’Ascensió,
es feien bromes a mils,
anant a fira a Cambrils,
però… ja ha passat això.»

El creuament entre el calendari festiu històric –amb referents religiosos i més vinculat als antics cicles productius que als del present– i el calendari laboral ha arraconat moltes festes, que només perviuen localment, i n’ha deixat d’altres en un terreny ambigu –igual poden ser dia festiu com feiner, segons els anys– que tampoc permet continuïtat, més enllà dels indrets on sempre és festa local. A Reus, l’Ascensió n’és un exemple. La segona Pasqua, diada festiva en una part del país i per a algunes escoles que s’agafen el dia, n’és un altre.

A la fi del segle XIX, l’anada a la fira de l’Ascensió de Cambrils era ben bé un record –com explica Josep Ferré (a) Queri al seu romanço sobre les festes de Reus–, però a mitjan segle era una diada d’èxode dels reusencs:

«Carruaje hay tan repleto, que sus solos individuos serían suficientes para montar una colonia, yendo prietos y juntos como sardinas en un barril. Con todo, nadie diría que son los que van con menos comodidad, los que más se divierten, cantando al destemplado chirrido de una guitarra y al repiqueteo de una pandereta.

El aspecto de los carros ofrece dos golpes de vista a la vez: mirados de frente; tres mulos, muchas cabezas y una bota; por detrás, un serrón, dos haces de sarmientos, una sartén y un purgatorio de cabezas que cantan.

Durante el día el numeroso comboy acampa en la riera de Cambrils, y a la caída de la tarde regresa en tropel, en medio de una nube de polvo.»

La descripció és d’Andreu de Bofarull. La fira de l’Ascensió de Cambrils fou creada l’any 1322 per privilegi del rei Jaume II. Inicialment durava deu dies i hi acudia molta gent de Reus.

«Aviat vindrá l’Ascensió, després l’altra Pascua y després Corpus, y aixís seguidament. Las festas estan escalonadas de tal manera en lo curs del any, que fan semblar encara lo temps molt més curt de lo que realment és.

Si totas las festas del any fossen seguidas, totas d’un plegat, ocuparían dos mesos, peró’ls altres deu que quedarian, ¡que llarchs que foran! ¡que pesats! semblaria una interminable filera de dias posats nomes pera’l fastidi de la humanitat.

Ara no hi ha dupte que las cosas están molt millor.»

El text és del diari reusenc Lo Somatent, del 1887. El debat sobre el calendari festiu és avui ben vigent, sobretot quan es generen ponts extraordinaris i hom aprofita per proposar la desaparició de la major part de festes, integrant-les en setmanes de descans i oci programades.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s