Una cançó que no digui res

Fent aquesta feina quotidiana d’intentar conservar i catalogar tot el bagatge de memòria oral acumulat durant anys de recerca, tornava a escoltar ahir una entrevista feta l’any 1984 a una senyora d’Ulldemolins que em parlava de les cançons que les noies de la confraria del Roser interpretaven, acompanyant-se d’un pandero quadrat.

Hi ha un fragment de la conversa, prou divertit, que aporta, a més, informacions etnogràfiques interessants pel fet que deixa clar com les majorales del Roser, més enllà de l’assistència als casaments i bateigs, i del rerefons de religiositat popular, improvisaven cançons per divertir i provocar els nois, tot captant a les festes i pels cafès. I és que la pertinença a una confraria no és contrari, sinó excusa, per al festeig. Alguna prohibició de part de l’autoritat eclesiàstica ho fa també evident. No menys interessant és com la nostra informant figura el so del pandero –o pandó– amb un característic patum, patum

Es tracta d’una facècia, d’una narració de la memòria col·lectiva. Les cançons, les vaig aplegar d’altres informants i les he divulgades, emprant-les,com a exemples, en escrits i conferències. Avui, però, em limito a transcriure un fragment de l’entrevista:

«Ai, que teníem una abuela que animava tot lo poble, que va ser l’última que va tocar lo pandó de les majorales. Encara no veia una persona, ja li tenia la cançó. […] Una vegada van vindre uns senyors a un cafè i se’n volia enfumbre. Van sortir totes les majorales, patum, patum, amb lo pandó i dale que te dale. I aquell senyor, diu: –Escolti, m’ha de cantar una cançó pel gos, eh!

Diu: –Ah, prou, prou. Diu:

Cantem per les bèsties mudes,
que no saben de parlar,
cantem per les bèsties mudes,
com nos mana aquest sinyor.
Cantem per les bèsties mudes,
sols mos pagui la cançó.

Patum, patum, patum, patum…

Diu: –Ara me n’heu de cantar una per a mi, però ben lletja.

Cavaller, vós sou lo prat,
on s’hi fan les males herbes,
de punxes i aragons
i melques i abrasseres.

Les herbes més dolentes. Diu: –Ara, una cançó que no digui res.

Allà dalt a no se on,
hi havia no sé quin sant,
que en resava no se qui,
i guanyava no sé quant.

Diu: –Ara, una per la dona més xerraire, mes bruta i més tafanera del món.

Calla porca, calla bruta,
calla morros d’embustera,
que tens la llengua més llarga,
que els cordons d’una bandera.

Patum, patum, patum, patum…

No que és bonica?.»

La bandera, és clar, de les de professó, com les que sortien abans que en molts pobles fossin retirades amb l’arribada de l’electricitat, perquè els fils feien nosa per a portar-les.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s