Sols diem lo que veiem

«Com que és fosc com una cova,
era del nostre parer
dedicar a això d’INNOVA
un Dames i Vells sencer.

Però seria ensopit.
Farem com cada Sant Pere:
parlarem de culs i pits
i de donar pel darrere.»

No cal que repeteixi que sóc un seguidor habitual del Ball de Dames i Vells. És un clar exemple d’una tradició que es reinventa cada any, perquè recrear-se d’acord als esdeveniments i persones que són d’actualitat és la seva funció. Una manifestació festiva que només es pot copsar, amb tota la seva força, en clau local, malgrat que algunes referències escatològiques o a personatges mediàtics arribin a tothom.

M’ha semblat que, enguany, el ball compta amb el millor text des que va començar a sortir al carrer. Diàlegs àgils, molt ben lligats, punyents i divertits, amb l’adob necessari de llenguatge gruixut i sàtira política, que defugen l’estructura tòpica dels paràgrafs recitats amb estructura repetitiva d’alguns balls parlats. Teatre popular de carrer contemporani sobre referents antics. I, per això –sospito–, prou fidel a l’esperit d’aquells actors provocadors i prohibits de fa tres o quatre segles.

No és pas l’única pràctica tradicional que canvia. O més ben dit: tota manifestació festiva que no interactua amb la quantitat de públic que l’envolta, els referents culturals vigents i les condicions ambientals, que no evoluciona o es deixa de fer, que s’executa d’any en any, com la repetició mimètica d’una imaginària originalitat essencial, és pura i trista paròdia descolorida.

Fins i tot, la nostra estimada i quasi sagrada Tronada s’obstina a cremar cada any una mica diferent, segons el vent o la temperatura, i a fer més o menys fum –fins i tot a transgredir, de tant en tant, l’ordre i començar a cremar per on no toca–, malgrat els esforços titànics d’alguns per fer-nos creure que sempre ha començat a cremar a la mateixa pedra i amb una disposició mil·limètrica dels artificis pirotècnics.

(Les fotografies són de la primera representació del ball, aquest 2012)

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s