Festa, conflicte i política

Aquests últims dies s’ha opinat molt sobre aquest darrer Sant Pere i –sobretot, en diversos comentaris a la premsa digital– s’ha presentat el temps festiu com una mena d’oasi allunyat del temps real, al marge de la política o amb una malentesa sacralitat que només permet la contemplació. Un moment, en definitiva, poc o gens adient per a la protesta i la reivindicació.

Res més lluny de la realitat. Festa i política sempre han estat vinculades, perquè la festa ha reflectit sempre la societat que la celebrava, l’ordre i el poder, però també les tensions i els conflictes. I la festa és transgressió i, per tant, contestació i subversió –si voleu, limitada– de l’ordre quotidià.

També la Festa Major. Els exemples al llarg de la història són nombrosos i en aquest mateix bloc he explicat prohibicions o episodis de violència al segle XVIII. O com en uns anys del segle XIX es va suprimir la festa de Sant Pere per a convertir-la en la diada popular del 29 de juny i com la Vitxeta sortia vestida de República. I encara com al tombant del 1900 l’assistència de regidors als actes solemnes com les completes o la professó era més que minsa. Però no cal anar tan enrere i podem fer memòria d’un passat prou més recent.

Les tensions viscudes en aquesta última Festa Major de Reus es pot dir que són producte de factors locals, embolcallats d’un context prou general. Motius de protesta amb orígens diferents que han coincidit en el moment.

D’una banda, les mostres de rebuig contra uns polítics concrets –en un marc general de descrèdit de la política– expressades en forma de xiulets i crits referents als escàndols d’INNOVA. Una situació heretada de polítiques anteriors que condiciona el present.

De l’altra, factors que gosaria qualificar de més domèstics, com el descontent entre els grups festius que s’ha traduït en un reguitzell de situacions inèdites en la història recent de la Festa Major: llaços negres per la festa en la indumentària d’algunes colles, figures que es tomben quan passa la corporació municipal, pilars que s’aixequen d’esquena a la Casa de la Vila o que no arriben mai a un balcó on les autoritats esperen perplexes…

Si parlem d’un temps força recent, els dels primers ajuntaments democràtics, cal recordar que les festes de Sant Pere del primer període, entre 1979 i 1982, van viure diversos episodis d’enfrontaments. D’una banda, per les diferències entre un moviment associatiu, encara a les beceroles, que reivindicava el model de festa que avui considerem més tradicional. La desaparició del coso blanco i el muntatge de les reines –aleshores ja en deien pubilles–, la saturació de bandes de cornetes i timbals i de grups de majorettes, la demanda de revetlles gratuïtes al carrer, la petició d’una nova comissió de festes, més participativa, o la voluntat de jubilar immediatament els gegants negres obrats a València van ser motiu de cartells, adhesius…, i alguna contundent escridassada a Joan Balañà, aleshores regidor de Festes –suprimir la regidoria i incloure la festa en l’àmbit de la cultura també era una reivindicació–, i alguna picabaralla a les portes de la Casa de la Vila.

Però a banda dels conflictes estrictament relacionats amb la festa, hi havia els que afectaven tota la ciutat. Especialment, els relacionats amb la manca d’aigua a la població, a la que se sumaven les deficiències a la xarxa que perjudicaven especialment alguns barris. La venda de part de l’aigua de la ciutat a la indústria per part dels últims ajuntaments franquistes va agreujar el problema. El problema era heretat, però el primer consistori democràtic va haver de donar resposta a les queixes de la ciutadania.

El juny de 1980, unes declaracions de l’alcalde Carles Martí sobre el problema de l’aigua van motivar la protesta dels regants de Riudecanyes, que van proposar que els alcaldes de la comarca boicotegessin la festa reusenca no acudint als actes als quals fossin convidats.

L’any següent, la solució era greu. A mitjan juny, una manifestació de centenars de dones, en protesta per l’escassetat d’aigua, acabava a les portes de l’ajuntament. El govern municipal intentava pal·liar la situació controlant els diferents dipòsits de la xarxa. El dia de Sant Pere, una manifestació veïnal, un grup de persones amb ferrades –procedent del barri Sant Josep Obrer–, va impedir la professó, bloquejant el pas de les autoritats a l’anada a ofici. Com han recordat alguns dels protagonistes dels fets, amb el consistori tancat dins la Casa de la Vila, alguns regidors es van apropar al barri per a constatar que s’havia trencat una canonada. Els dies anteriors havia plogut i la situació general semblava més alleujada, però el subministrament, allà, no hi arribava. Finalment, el consistori va poder sortir al carrer.

Les mobilitzacions per l’aigua van continuar i les tensions festives culminarien, al final del període, en els fets del Carnaval de 1983. La història, la podeu continuar recordant i encara trobareu altres exemples que vinculen festa, conflicte i política.

Avui no s’esgota l’aigua a les aixetes, gràcies al sofert Ebre, i probablement Reus no comptaria amb la festa patrimonial de referència a Catalunya que ara té, i no tindria  un seguici tan ric –avui tradició de temps immemorial–, sense aquella primera militància cultural i reivindicativa dels anys vuitanta del segle XX.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, les idees, memòria i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Festa, conflicte i política

  1. spalomar ha dit:

    El setmanari Reus (11 de juliol) explicava els fets aixÍ:

    «Un grup de veïns d’un barri perifèric de la ciutat va obstaculitzar la sortida de l’Ajuntament, en corporació i sota maces, de la Casa de la Vila, emanant aigua d’immediat […] anà passant el temps i a Sant Pere varen començar l’Ofici solemne propi de la diada, una estona després d’acabada la cerimònia litúrgica, Ajuntament i manifestants es varen entendre i sortiren al carrer els gegants i nanus, la corporació sota masses, que presidia el senyor Secall i a l’arribar a la Priorat s’incorporaren al seu lloc tradicional a la solemne processó […] De manera que l’Ajuntament va assistir a la processó, si bé pels motius esmentats no va acudir a la missa, i els bancs ornats i reservats, restaren buits.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s