«Si canto, direu que canto»

En els darrers anys, el coneixement i la pràctica de les formes de cant popular improvisat han augmentat notablement, amb l’organització de trobades i actuacions de cantadors, molts cops seguint el model ben viu a Mallorca i a Menorca de combat de gloses.


Carolino i Carles Belda a Pradell de la Teixeta

En són exemples propers, enguany, la reeixida «Mostra-taller de cant improvisat dels Països Catalans», que van organitzar, a Reus, Carrutxa i la revista Caramella, o l’actuació de Carles Belda i Carolino al festival «En Veu Alta» de Pradell de la Teixeta. Més enllà de les actuacions programades, el cant comença a ser una pràctica cada cop més habitual en acabar una menjada col·lectiva. La cançó improvisada és una modalitat de cant que havia desaparegut en molts indrets del nostre país, tot i que en altres s’ha conservat amb major o menor força: els glosadors de les Illes, les rondalles de les Terres de l’Ebre, els cantadors del País Valencià, entre altres, en són exemples. Les corrandes —amb les seves diverses tonades: els garrotins, les jotes, les nyacres, el cant d’estil o les gloses— són diferents variants de cant improvisat, amb una lletra en vers que ha de mantenir la mètrica i la rima que la tonada exigeix.


Taller de cant improvisat a Reus

Als nostres pobles, al Camp i al Priorat, les formes de cant popular on la improvisació tenia un paper significatiu foren ben vigents en el passat. En el transcurs de les tres últimes dècades, per mitjà d’entrevistes realitzades a persones grans, hem aplegat centenars de textos —recitats o cantats— que havien estat emprats per aquestes variants cant popular. Des de cobles o corrandes tòpiques que avui encara recorda molta gent, sense saber que un dia foren cantades, fins a aquelles que foren interpretades en un moment concret, dedicades a una persona determinada, amb unes motivacions que no sempre podem copsar prou bé amb el pas del temps. Un repertori que es va emprar, en la seva major part, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX.

No es tracta, en absolut, de repetir allò que, en un altre moment, van cantar els nostres avis i àvies. Ho podem fer, si ens ve de gust, pel valor estètic, per la qualitat literària i musical de la poesia i les tonades populars. Però, evidentment, podem i hem de crear alhora perquè la cançó ha estat i és una forma de comunicació que s’adapta a cada moment i que es vincula a unes persones i un entorn.

Sens dubte, el coneixement de l’antic repertori i del context en què es desenvolupava la pràctica del cant en aquests pobles ens pot aportar tonades amb què recrear l’exercici d’aquesta forma d’expressió que serveix per a comunicar sentiments, idees o crítiques, que diverteix i provoca, i que, per tant, pot ser permanent actualitzada en funció de les necessitats del present. D’altra banda, els textos aplegats constitueixen exemples dels recursos emprats per a elaborar les cançons i com aquestes reflectien relacions i conflictes, divertiment i sàtira, en definitiva, formes de vida.

Per aquest motiu hem retornat a les fonts per a escoltar els enregistraments de persones nascudes fa més de cent anys —o no tants— que van poder comunicar-nos el seu repertori. Cançons de ronda que els nois adreçaven a les noies, de festeig, però també de burla, a vegades. Cançons satíriques o de crítica social que la ronda escampava en funció d’esdeveniments concrets o en els dies de Carnaval. Cançons de pandero, repertori femení per a acompanyar ritus de pas, com casaments i batejos, per a expressar sentiments, propis i d’altres, o provocar els nois en les festes, tot sota l’aixopluc de confraries com la del Roser. I cançons de dansa, aquí sí, combat de corrandes entre fadrins i fadrines, tot fent rodó. O cançons burlesques d’esquellots, amb motiu de les segones núpcies…


Sonadora de pandero, a  Mont-roig del Camp

Aquest estiu, amb la publicació d’un tast d’aquests materials i algunes conferències, volem aportar elements de coneixement, no tant per a recordar el passat com per a estimular propostes de futur.

«Si canto, direu que canto». La cançó popular als nostres pobles
Albarca. Dissabte 11 d’agost, a les 7 de la tarda, en el marc de la Festa Major del poble. A la nit, sopar de compartir i cançons (si els participants s’animen)
Ulldemolins. Dissabte 18 d’agost, a les 7 de la tarda. Organitza: Associació de Dones «La Carena» d’Ulldemolins.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a «Si canto, direu que canto»

  1. Guillem Ballaz ha dit:

    Caram! Esteu molt atrafegats per aquí a baix! Felicitats per aquesta publicació i aprofito l’avinentesa per agraïr aquí -públicament- la feina impagable que feu els que esteu treballant per fer accessible aquest ric llegat. Sincerament gràcies.

  2. Retroenllaç: Una revista d’estiu | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s