Ahir van passar coses que feia molts anys que no passaven a Albarca. A l’església, després d’una conferència sobre les formes de cant popular als pobles de Montsant, la Laia hi va cantar una cançó acompanyant-se d’un pandero quadrat. Al poble, fa molts anys, les noies de la Confraria del Roser hi havien cantat allò de:
«Lo pandero de les mosses
hauria de rebentar,
ja en compraríem un altre,
dels quartos d’anar a segar.»
A la nit, després d’un sopar de compartir a la plaça, d’aquells que sobra teca i a més et fan un pastís d’aniversari, el Pere –a l’acordió– i l’Emma –al violí– van posar música a corrandes d’aquelles de quatre versets que semblen fàcils de lligar, menys quan et toca contestar la que et dediquen. I a ritme de jota i sota el mestratge de l’Albert, algunes participants al curs que té lloc aquest agost a Cornudella de Montsant van mostrar la pràctica adquirida. De jotes, també se n’havien ballat moltes a les festes majors del poble.
«Sempre me’n fas, mala cara,
fins per la festa major,
llavors me la faràs bona
perquè et balli un mocador.»
Tot plegat, inici de Festa Major en petit format en un poblet que no compta ni amb mitja dotzena d’habitats censats i on, ahir, hi havia poc més de mitja dotzena de cases obertes. I mostra explícita que la festa té sentit en funció de les persones que la fan i gaudeixen. De com la recerca té sentit si motiva la pràctica. I la fi, el Pep s’inspirava i m’aviava aquesta:
«Que m’expliqui el Palomar
quina malaltia és aquesta:
una hora i mitja xerrant
i encara està de festa.»
La Teiera 
Cada cosa té el seu lloc,
cada instant la seva magia,
tot arriba i s’en va,
heus aci: ser-hi, n’és la gràcia!
Enhorabona Albarca!