Misericòrdia crema

«I en canvi s’adoptà aquella vestidura des de llavors, en tota classe de festes,
com per a fer una espècie de focs artificials ambulants.»

Començo amb la coneguda frase d’Antoni de Bofarull perquè s’adiu prou bé al que és la baixada del ball de diables reusenc a l’ermita de Misericòrdia, el 25 de setembre: un núvol d’espurnes i trons –exactament, dos núvols, el dels petits i el dels adults– que es desplaça a ritme de tabals envoltat de públic.

L’anada dels diables a Misericòrdia és el contrari d’un correfoc. Tampoc és una professó. Els diables caminen pel mig del passeig i la gent, amb màniga curta i vestit de festa, els espera, segueix i envolta, anant per les calçades i voreres laterals, jugant a moure’s al límit d’on cauen les espurnes i emportant-se, de tant en tant, un ensurt quan algun tro final, o el vent, les projecta més enllà. Alguns –relativament pocs– adopten indumentària de correfoc per a no córrer, ja que els diables van al seu pas. I petits o grans s’esforcen a situar-se davant la càmera digital familiar perquè la imatge reflecteixi la seva proximitat al foc. A mesura que la comitiva s’apropa a l’ermita, la quantitat de gent augmenta i el frec a frec entre diables, espurnes i públic es fa més intens, per a enuig –imagino– d’aquells que elaboren normatives sense entendre la festa mediterrània.

Si això es pot dir cada any, el cert és que aquest 2012 la baixada dels diables a Misericòrdia ha tingut encara un caire més especial. A causa de les retallades en el pressupost i el retard en el pagament dels ajuts institucionals, el ball de diables reusenc va impulsar, aquest estiu, la campanya «Apadrina una carretilla». L’èxit de la proposta ha estat doble: d’una banda, pels diners aplegats i, per l’altra, com a propaganda i com a constatació que els diables són un component cabdal de la identitat festiva de la ciutat. L’actuació del 25 de setembre representava, per tant, un retorn al poble d’una inversió col·lectiva en l’espectacle de foc, efímer, que caracteritza la festa. Hi havia, doncs, un factor afegit de curiositat, d’uns, per conèixer que fan els diables o, d’altres, per veure com empraven els recursos obtinguts.

El Ball de Diables de Reus va respondre, amb escreix, l’expectativa creada, bastint la millor carretillada de la seva història com a colla. Foc intens i coordinat, disparats pels mateixos diables, amb un nivell de foc aeri contundent –un tret que afavoreix l’indret on es realitza– i que va entusiasmar els milers de persones que envoltaven el santuari.


Foto: Roser Palomar Fonts

Una excel·lent actuació que, un cop més, fa del foc un referent de la festa major –petita– de la ciutat. Aquest cop, amb el valor afegit de la col·laboració de la ciutadania.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s