La festa necessària

A l’últim número de NW Revista de Reus, Natàlia Borbonès recupera el títol d’un debat organitzat el 2011 per a parlar de la reducció dels ajuts institucionals a les festes de Misericòrdia d’enguany i les transformacions en la forma, o en els continguts, de les properes celebracions.  Les festes, una necessitat o un luxe?, ens preguntàvem fa uns mesos quan l’evidència de la crisi feia intuir un futur en què potser «caldrà cosir anuncis als vestits dels diables per sufragar-ne les despeses o passar el plateret quan acabin d’actuar per a recollir la voluntat». I afirma més endavant, després d’explicar quina és l’aportació dels membres i socis de la colla a l’activitat de l’entitat, «els diables han aconseguit salvar els mobles aquesta Misericòrdia».

Certament, el cas dels diables ha estat un bon exemple de resposta ciutadana a la necessitat de mantenir un dels trets característics de la festa, el foc. Com ho pot ser, en un altre àmbit, la mateixa existència del Bou de Reus, una figura cada cop més emblemàtica de les nostres festes majors, amb l’al·licient que només es pot trobar pels carrers al marge de les desfilades més formals. I amb un finançament que compta poc amb subvencions i molt amb els recursos que genera la pròpia entitat. Hi hauria altres exemples. Tot plegat, però, sembla força evident que el panorama econòmic de la festa ha canviat i que la continuïtat de determinades pràctiques necessitarà de canvis significatius en el finançament de l’associacionisme festiu.

Un associacionisme que, interessadament, s’ha presentat com el simple resultat d’una generosa voluntat política. «Amb la crisi, s’ha acabat viure de les subvencions» o «ja n’hi ha prou de xuclar de la mamella…» són afirmacions que han sovintejat respecte a unes associacions que s’han afanyat a posar en valor el treball voluntari que realitzen.

Només cal observar, però, el públic en la diada de Misericòrdia per intuir que la festa és alguna cosa més que un divertiment superficial o la dosi d’esbarjo que regula el temps laboral. La festa és lloc de trobada, de relació i transmet memòria col·lectiva de realitats i mites. La festa pot convertir en tradició immemorial una encertada i agosarada proposta de fa tres dècades, o convertir en sentiment col·lectiu de patrimoni i identitat actes en poc anys. La festa és, no cal insistir-hi, un instrument de cohesió social i aconsegueix sumar esforços de moltes persones en la seva realització. Fer festa és una necessitat social per a una comunitat que vol existir com a tal.

Que un bon nombre de persones, en plena crisi, decideixin fer la seva petita aportació per a gaudir, durant uns minuts, d’una espectacular actuació del Ball de Diables de Reus mereix una reflexió. Que les experiències efímeres deixen petjada en la memòria col·lectiva o que les emocions formen part de l’existència humana, no cal justificar-ho.

De ben segur que, des de l’associacionisme festiu, caldrà modificar comportaments, calcular despeses, cercar recursos i aportar encara més una dosi de voluntat per a continuar endavant. Però no és menys cert que, d’igual forma, caldrà que la ciutadania sigui amatent i crítica amb les polítiques culturals i les prioritats que tenen les institucions per tal de reivindicar el valor i la necessitat de la festa popular.


Foto: Roser Palomar Fonts

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La festa necessària

  1. Xavier ha dit:

    És un tema complex que no es pot tractar, de forma rigorosa, en unes línies. Per una part hi ha el problema del finançament de les associacions, particularment les dedicades a la cultura popular i que formen part de la Festa Major de Reus, han de ser completament subvencionades per l’Ajuntament? No han de ser subvencionades per l’Ajuntament? O només en part, i si és així quina part? Els lloguers de locals, els vestits, eines i estris, bèsties, assegurances, material fungible utilitzat durant les festes, etc? La llista és llarga.

    Per altra part hem vist com en els darrers anys han aparegut colles com bolets, per cert aquest sembla que no serà un bon any pels bolets i haurem d’acompanyar la llonganissa amb patates fregides, i per cert dins de per cert, a veure si Establiments Viena s’adona que es diu llonganissa i no botifarra. Disculpeu ja torno al tema, doncs la pregunta és, quantes colles de Festa Major pot mantenir la ciutat? Igual que una àrea geogràfica te una capacitat limitada d’habitants, una ciutat, els seus habitants i els seus impostos poden mantenir un nombre limitat de colles de Festa Major. Per no parlar de la finestra temporal necessària per veure passar el Seguici Festiu, anys enrere era una bona estona, actualment pots deixar els nens amb algun conegut i anar a fer la compra. És broma, però si és cert que cada cop la rua és més llarga, massa?

    Amb les retallades que estem patint a tots nivells, des dels sous fins als serveis que les diferents administracions ens han d’oferir: ensenyament, sanitat, serveis socials, etc, crec que és molt clar que també cal retallar les festes. Les famílies que abans sortien un cop a la setmana a sopar i al cinema, ara surten un cop al mes. Pot, doncs, la ciutat continuar mantenint la mateixa festa?

    Dies enrere en una entrevista, de les que ara omplen les emissores de ràdio al respecte de la crisi, un personatge explicava que anys enrere a la Gran Bretanya, quan governava la Sra. Thatcher, hi ha haver unes retallades espectaculars en cultura que van posar en peu de guerra aquest sector, però passats els anys s’han adonat que això els va obligar a evolucionar cap un nou model que avui valoren millor que l’anterior.

    No vull amb això dir que s’hagi de tallar el finançament a la cultura, però com deia al principi no és un tema que es pugui tractar en unes poques línies i cal que l’Ajuntament lideri una profunda reflexió amb les colles de la Festa Major, que porti a un nou model pactat, sigui amb finançament públic, d’empreses patrocinadores, de ciutadans patrocinadors, participants patrocinadors o qualsevol combinació d’aquests elements. Diuen que en grans crisis hi ha grans oportunitats, potser aquest és un bon moment per evolucionar, no només les colles de Festa Major si no la cultura en general.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s