La confitura i l’ambició reusenca

Aquests dies he treballat en una monografia –en curs d’edició– sobre les rifes de plats de confitura i panellets que, encara avui, constitueixen un tret característic de la celebració de la festa de Tots Sants a Reus. És un costum netament urbà –ben documentat a Barcelona, Tarragona i  en altres poblacions– que es consolida amb l’esclat de l’associacionisme al segle XIX, quan les societats culturals i recreatives reusenques s’afegeixen a les pastisseries en la pràctica d’organitzar rifes per la diada del primer de novembre.

Les descripcions que aporten els testimonis escrits i la premsa del moment coincideixen a destacar la importància de la festa, amb aparadors que dies abans mostraven els ramellets amb dolços i figures que complementaven la rifa de confitura, els carrers plens de famílies anant d’una societat a l’altra, els cafès a vessar, les parades de les pastisseries al Mercadal, on es venien i rifaven panellets, amb balls i altres activitats a les entitats. Tots Sants, a banda de les visites al cementiri i el record dels difunts familiars, era una de les fites assenyalades del calendari festiu reusenc.

Al tombant del 1900, la vitalitat d’aquesta i altres pràctiques semblants –les rifes de torrons i dolços per Nadal, la d’imatges religioses per les confraries, per exemple– va motivar la intervenció del govern, amb voluntat de controlar tota mena de jocs i assegurar-ne els beneficis per a l’Estat. El 1903, Hisenda va amenaçar amb obrir expedient i imposar multes a tots els establiments que realitzessin rifes de panellets per Tots Sants. I ho va fer. L’efecte fou fulminant i a la veïna ciutat de Tarragona, on el costum també es trobava molt arrelat, la pràctica va desaparèixer. En poblacions més petites va perviure discretament, sense anunciar-se a la premsa com a les ciutats.

A Reus, però, no es van resignar, ja que l’activitat generava un moviment de milers de persones, amb uns beneficis culturals i econòmics significatius per al moment. I, a més, es considerava «tradició de temps immemorial». Després d’una reunió entre representants de cafès, pastisseries i associacions amb l’Ajuntament, es van iniciar gestions davant el governador civil, argumentant que calia adreçar-se també al ministre i al subsecretari d’Hisenda espanyols per tal de fer-los veure la importància que tenien a la ciutat aquestes rifes. El resultat fou positiu i a Reus es va autoritzar la seva celebració. En els anys següents, les rifes es van mantenir fins a esdevenir un referent de la festa, més enllà del context polític i social de cada moment. Només un detall: el 1936, el Socors Roig organitzava rifes a benefici dels combatents al front, i el 1939 ho feia la Falange.

Avui les nostres rifes de Tots Sants poden semblar un costum folklòric, una curiositat sense impacte econòmic que les entitats conserven per voluntat cultural. Però, cent i escaig anys enrere, mobilitzava milers de persones, aportava vida a les societats i activitat comercial als establiments. Per això, la ciutat no hi va voler renunciar. Aquest és un dels molts exemples que, de ben segur, poden mostrar com, en el Reus del passat, la voluntat de la societat va generar singularitats en el panorama cultural o econòmic.

Potser, posats a fer història i amb tots els matisos que convingui, caldria donar més valor a aquesta ambició col·lectiva de la ciutadania reusenca per generar o mantenir pràctiques de tota mena, encara que siguin humils rifes de confitura, i no limitar-se a discursos hagiogràfics i megalòmans respecte als personatges il·lustres que van venir al món a la nostra ciutat.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La confitura i l’ambició reusenca

  1. Ramon ha dit:

    Cultura, confitura i una mica d’impostura. Sort que a Carrutxa fileu prim! Des de Manresa, l’enhorabona: vaig témer que Reus entrava en el deliri. Per sort, algú conserva els pesquis…

  2. Retroenllaç: L’esca de la teiera | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s