Cucaferes i tarasques

«Era en aquel temps sobre Rose [Roine] en un bosc entre Arlet e Avinó, un drach que era mig pex e miya bèstia, plus gros que un bou, e pus lonc que un caval, qui avia dens talans con a espasa e havia corns de cada part. E estant en l’ayga, amagat, el aucisia sels qui’n passaven, e fasia perir les naus. […] A la qual bèstia anà Senta Martha, e trobà-la en lo boscatye que menava un home. E gità sobre lo drach aygua beneseta e mostrà-li una crou. On mantenent vençut con a feda lo liguà Senta Martha ab la sua cinta.  […] Era apelat aquel drach Tarascha per la qual bèstia à nom aquel loch Tharascó.»

(Vides de sants rosselloneses, s. XIII)

La cucafera és una figura del bestiari festiu que representa un animal mític, amb cos com de tortuga, coll llarg i cap semblant al d’un cocodril. La seva aparença, que pot variar segons la població, la vincula a les tarasques medievals, representacions d’éssers fabulosos que, com el dracs, es dedicaven a malmetre conreus i a menjar-se els ramats i les persones. Als Països Catalans són ben conegudes les cucaferes de Tortosa. Com ho és la tarasca, una de les figures de la professó del Corpus de la ciutat de València. De fet, els noms de tarasca i cucafera poden designar animals prou semblants, sinó el mateix ésser mític.


Postal antiga amb una imatge de la Tarasca (wikipedia.org)

La tarasca és un animal llegendari de la Provença que fou vençut i domesticat per santa Marta. És representat amb un cos arrodonit –com de tortuga, amb punxes– i un cap d’aparença animal o humana.  El 2005, la UNESCO va incloure la figura de la vila de Tarascó a la llista d’Obres Mestres del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

A la Península, hi ha documentades històricament tarasques en diverses ciutats, i en conserven Toledo, Zamora o la Corunya. Cal dir que, en castellà, el nom de tarasca s’ha emprat com a genèric, per exemple, en el cas de la mulassa reusenca, anomenada sovint tarasca en els textos del segles XVIII i XIX.


La Cucafera de Tarragona, em una actuació a Reus

A Tarragona, la presència d’aquest tipus de bestiari és documentada des del 1391 i a finals del segle XIV la vila comptava amb una cuca del gremi de cuireters. La cucafera tarragonina és una recreació contemporània d’aquella figura i fou construïda el 1991. També són de nova creació les de Barcelona, del 1993, i la de Cervera, estrenada el 2008. Altres figures, com l’Afaram de Rasquera, poden considerar-se dins la mateixa tipologia.


Cucafera de Tortosa

Força més continuïtat en el temps han tingut les cucaferes tortosines, ja documentades al segle XVI. Joan Amades explica al seu Costumari Català:

«La ciutat de Tortosa ha conservat fins ara uns exemplars notables d’aquesta fauna mitològica, d’espècie diferent, de difícil classificar, per bé que volen semblar tortugues. Són qualificades de cuques feres. Són tres: una de grossa, que vol figurar la mare, i dues de xiques, que són les filles. […] Les tortugues, per efecte d’un dispositiu especial, obren i tanquen la boca, i en cloure-la produeixen un petar especial de dents, que fa esporuguir la mainada, a la qual hom explica que cada dia es menja tretze gats i tres infants vius.»

Tots aquests éssers –dracs, víbries, cucaferes, tarasques– són associats pel cristianisme a l’infern i apareixen documentats a les professons del Corpus, en solitari o acompanyant els diables que s’enfronten a sant Miquel i els seus àngels.

Aquests animals festius poden portar o no pirotècnia. Les de Tortosa, antigament, llançaven coets i piules des de la boca, mentre que en l’actualitat no ho fan. Però el seu atractiu radica, sobretot, en la mobilitat de la boca, que s’obre i tanca, fent petar les dents i espantant la canalla.


Cap de la Cucafera de Tivissa

A Tivissa, la cucafera formava part dels elements festius que sortien a les festes de barri de la vuitada de Corpus. Era del barri del Castell. La cucafera de Tivissa, com mostra el cap que s’ha conservat, potser seria semblant a les de Tortosa. El cap té una boca farcida de dents metàl·liques –claus de ferrar– que s’obre i tanca mitjançant un cordill que encara es pot observar. Es recorda que aquest animal també tirava foc, tot i que fa molts anys que no surt.


Afaram de Rasquera

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Cucaferes i tarasques

  1. Retroenllaç: Els antics monstres ja no fan por | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s