El ball de bastonets a Bellmunt del Priorat

Per la diada de Santa Bàrbara, el trasllat de la imatge de la patrona dels miners des de la Casa de la Mina a la parròquia tenia un caire de professó solemne que, a començaments del segle XX, anava encapçalada per danses populars, com els balls de bastonets i el de valencians, que havien estat comunes a les festes majors de la població. Ho explicita una nota al periòdic tarragoní La Cruz, el 1903:

«La sociedad minera ‘Folch y Abiñana’ dedicará a Sta. Bárbara el día 4 del corriente en la parroquial iglesia de Bellmunt, los siguientes cultos: Solemne oficio a toda orquesta, con sermón por el Rdo. Secall, beneficiado; juegos de cucaña, bailables populares (de ‘bastonets’ y ‘valencians’) y el tradicional baile de cocas por la noche. La orquesta que amenizará todos los actos estará dirigida por el Sr. Barceló de Falset.»

A Bellmunt, el record de persones nascudes al tombant de 1900 ens va aportar notícies dels balls com ara aquestes:

«Quan pujaven de baix a la mina, que portaven la imatge de santa Bàrbara, allavons […] la portaven en professó i, al davant, ballaven el ball de bastonets, que sʼanaven tornant: una vegada ballaven lʼhereu de lʼAranès; lʼaltra, lo cabal d’un sastre…»

«Lʼendemà al matí, agafaven la imatge i la portaven en professó. Al davant, hi anaven els bastonets, la valenciana… Bueno, la valenciana no sé si a la professó. Jo la vaig veure sempre al davant de la iglésia, perquè com tenien de fer aquelles [figures] […] tenien que estar parats, mentre que el ball dels bastonets sí que podien seguir el recorregut…»

Del ball de Bastonets, hom en recordava la tonada gràcies a lletres com aquestes:

«L’hereu de l’Aranès,
que té feina i no fa res.

Ti, turià, turià…»

«Qui vol jugar a pilota, olé,
el joc de la miloca, jo també el sé.»

«No tens amo, Pericó,
no tens amo, no tens amo.
No tens amo, Pericó,
no tens amo, ni tu ni jo.»

«Lo cabal d’un sastre
jo us diré quan val,
cinc sous l’estisora
i un ral lo didal. [i dos lo didal]»

Aquesta era la més comuna. Una altra lletra que hom podia aplicar a una tonada del ball era:

«Quan la mare tindrà un nen,
confitura, confitura,
quan la mare tindrà un nen,
confitura menjarem.

Quan la mare el calçarà,
confitura, confitura,
quan la mare el calçarà,
confitura hem de menjar.

La mare ja l’ha tingut,
confitura, confitura,
la mare ja l’ha tingut,
confitura no hi ha hagut.»


Font: OCPC.Materials. Memòries de les missions de recerca. Volum VIII. Barcelona, 1998

Les tonades del ball foren recollides per Xavier Gols, per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, gràcies a Abdó Barceló, músic de Capçanes i, aleshores, director del cor de Bellmunt. I també per Joan Amades i Joan Tomàs, interpretada pels grallers del Vendrell.

El ball, l’aprenien els joves dels més grans al local de la societat minera i s’acompanyava amb gralla i timbal. Dels records personals hom intueix que hi havia una única colla de balladors –de fet, els homes del poble–, que interpretava, en la seva totalitat o en part, tant el ball de bastonets com el de valencians. La indumentària era comuna.

La dansa sembla que s’anà ballant fins a la segona dècada del segle XX, moment en què l’expansió de la producció minera va suposar canvis significatius en la producció. De ben segur que es va tornar a ballar, alguna vegada, abans de la Guerra Civil, sense que els que n’havien estat balladors en poguessin precisar la data. En tot cas, la premsa de l’epoca no n’aporta més dades: «Al matí s’organitzà la processó a la mina “Eugènia” per a traslladar la imatge de la santa a la parròquia. Figuraven en la mateixa les personalitats i autoritats invitades, essent la religiosa comitiva acompanyada de una banda de música de Móra la Nova» (Priorat, 1922) o «Va desenrotllar-se el programa amb molt entusiasme i concurrència especialment a la processó i al vermouth amb que varen ésser obsequiats els miners» (Falset y comarca,1930).

Professó de Santa Bàrbara (Carrutxa/ Museu de les Mines de Bellmunt)

Després de la Guerra Civil es va mantenir la professó amb la imatge de la santa, des de la casa de la Mina fins a lʼesglésia, acompanyada pels miners –alguns dels quals lʼencapçalaven tirant coets–, el personal de les oficines i la direcció de lʼempresa. Al davant del seguici hi anava la bandera dels miners.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s