De festa per Sant Antoni

cremadimoni
A Sant Jordi del Maestrat cremen el dimoni

En la diada corresponent i el passat cap de setmana, proper al 17 de gener, s’han celebrat arreu del país moltes festes de sant Antoni, patró dels animals, que compten amb un ric repertori de costums populars, des de les desfilades de cavalleries i tota mena de vehicles a tracció de sang fins a les fogueres, representacions de teatre de carrer, literatura popular –cobles, lloes…–, música, sortida de màscares –dimonis, diablets, botargues…–, àpats col·lectius amb els productes derivats del porc, pastissos, balls…

Moltes d’aquestes celebracions, conservades i evolucionades amb la desaparició dels animals de treball d’ús quotidià, perdudes i recuperades, recreades o reinventades en funció del seu atractiu estètic, presenten components que recorden pràctiques culturals d’una societat preindustrial, agrícola, d’una visió del món que poc té a veure amb la societat del present.

En l’aproximació a aquestes, com moltes altres festes, es constata una doble vessant: d’una banda, l’esforç a pouar en les arrels ancestrals de la festa, palesant la seva simbologia mítica i considerant les seves reminiscències medievals o, àdhuc, precristianes, fet que els hi atorga el valor de la tradició com a part d’un patrimoni cultural col·lectiu.

De l’altra, valorant l’absoluta transformació de la societat que les celebra respecte un passat més o menys llunyà, la consideració de mers espectacles d’animació sociocultural –molts organitzats o subvencionats per les administracions– o recursos per al foment del turisme que, en un món de cultures urbanes i globalitzat, no tenen cap altre sentit que l’esbarjo i el consum d’una oferta lúdica.

granadellagitanos
Quintos i gitanos fan la festa a la Granadella

La realitat és, afortunadament, força més complexa. Certament, considerar el valor patrimonial d’una festa només a partir de la seva suposada permanència en temps, sense interpretar-ne els canvis, és un error greu. Però no és menys real que la festa, fins i tot en les seves formes d’expressió més primària reflecteix avui, com en el passat, les necessitats i els conflictes de la comunitat que la celebra, i, per tant, que el valor patrimonial d’una celebració no s’ha de cercar tant en una antigor mesurada en termes absoluts o la conservació formal d’uns referents simbòlics potser caducs, com en la capacitat de les comunitats humanes de reutilitzar els llegats del passat a partir de les necessitats del present.

dimoniarta
Dimoni d’Artà

La festa actual de Sant Antoni, com altres celebracions, és en aquest sentit una riquíssima font de coneixement i de reflexió sobre la cultura del present: sobre la consolidació de les comunitats locals d’origen front a les de residència, en una societat on les migracions han estat i són constants. O sobre el component transgressor del foc –més regulat que mai–, amb la foguera com a centre de l’espai festiu, i l’ús de la pirotècnia. I dels mecanismes de participació en la construcció de la festa i l’obtenció de recursos per a celebrar-la. De la capacitat i la necessitat de burla i crítica propera a les persones que té qualsevol col·lectiu humà; del paper de la festa, en definitiva, en la mateixa existència de la comunitat en crisi, més enllà –però sense negar– d’una aparença d’ancestralitat o de l’ús de símbols d’una religiositat popular del passat. Del volum sostenible de les celebracions i del paper dels forasters i els turistes a la festa. De les formes de vida en comunitats rurals, petites, més enllà de la vinculació directa, o no, dels seus membres al treball agrícola…

Potser per acabar descobrint que, en cada moment de la història, cada comunitat humana ha generat respostes –menys diferents en el fons que en les formes– a les exigències i problemes de les relacions entre els seus components. Formes i models d’autogestió de la festa i maneres de control per part dels poders religiós o civil que s’han perpetuat en rituals.

diabletstorrecompte
Diablets de la Torre del Compte

Per tot això i perquè m’agrada l’escalfor del foc en les fredes –o no tan fredes– nits de gener, menjar botifarres i cansalada, clotxes i xoricets, rollets, borraines, casquetes o pastissets, i beure herbes, cremadets, barreges i misteles, cantar o escoltar versos que no puc copsar del tot, però que diverteixen a aquells que m’envolten i són del poble…, continuo visitant, des de la discreció del turista anònim o els privilegis del foraster convidat, festes de Sant Antoni any rere any.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De festa per Sant Antoni

  1. Vaig ser a Vilanova d’Alcolea. Molt espectacular. I em van rebre molt hospitalàriament. Un gran Santantoni. També vaig poder veure la pujada de la llenya, i la construcció de la foguera (una construcció de llenya perfecta) a Borriol.

  2. Retroenllaç: A Rossell, pastissets per Sant Antoni | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s