El Ball de Santa Eulàlia

«Si el romano en su delirio,
nos quiere tiranizar,
sabremos con fe ganar,
la corona del martirio.»

La devoció a santa Eulàlia havia tingut un cert arrelament a Reus. Explica Ezequiel Gort que a l’antiga església de Sant Pere, el 1315, Pere de Bellvís, capellà procedent de Barcelona, creà testamentàriament un benefici –assignació econòmica pel manteniment del culte– i durant el segle XIV s’anoten diverses deixe testamentàries amb la mateixa finalitat (Gort, Sant Pere i el campanar, 2008) . L’antic gremi de mestres de cases l’havia tingut, al segle XVI, com a patrona, junt amb Sant Pere. Ho testimonia un document de 1560 en què el confrares demanen a la Vila que els ajudi pagar la bandera. Sembla que aviat es va perdre aquest patronatge. (Gort, L’antic gremi de mestres de cases, 1985)

En l’extens repetori de peces de teatre de carrer del segle XIX conegudes a Reus hi trobem també la «Danza dramàtica de Santa Eulalia», un ball parlat hagiogràfic sobre la vida de la santa.

Joan Amades (Costumari Català, 1983) en parla, com a peça representada a Barcelona, explicant que «figurava el miracle de la faldada de pa tornada flors quen el pare de la santa volia castigar-la per la seva generositat vers els pobres. Acompanyada de la seva serventa i amiga Júlia, anava a trobar el pretor i l’increpava per la seva duresa amb els cristians, fins que aquest, enutjat, manava que l’agafessin i li feia donar mil martiris pel botxí, que acabava per clavar-la en creu.»

staeulalia

El text reusenc és una altra variant. En coneixem com a mínim dos manuscrits. Un fou estudiat per Carme Bernal («La dansa dramàtica de Santa Eulàlia» a Revista del Centre de Lectura, 1990). Porta la data de 1882 i hi consta Antón Gabarró com a arranjador del text. Carme Bernal transcriu una interessant anotació que figura al començament: «Todo lo necesario para esta y otras danzas, como son trages, armas, peluqueria, etc., se hallan en casa de Antonio Gabarró, calle Seminarios 77 (Casa Mallorca)». Efectivament, cal Mallorca, al carrer Ample, fou un dels establiments de lloguer d’indumentària teatral, que arribà fins al darrer terç del segle XX, que abastia de vestits als grups d’aficionats i on es trobaven, per exemple, els vestits de ball de diables emprats en molts pobles del Baix Camp i el Priorat. Cal suposar que disposar de textos de peces teatrals i de balls parlats de carrer era un bon recurs per incentivar la seva representació a les festes de la comarca i el corresponent el lloguer de la indumentària i estris necessaris. Explica Carme Bernal que el manuscrit passà a mans de Joan Ferran i Casas, de cal Maco, organitzador de balls i danses populars a les festes reusenques, que el donà al seu pare.

textballstaeulalia

Al fons de Carrutxa es conserva un altre manuscrit que no porta data, ni altra referència. El fet que no porti les anotacions de l’anterior, sembla indicar que es tracta d’una còpia per a facilitar l’aprenentatge del text i els assaigs, de cara a la seva representació. Malgrat això no hem localitzat, ara per ara, cap notícia de la sortida d’aquest ball a les festes de la comarca. Potser s’havia representat a la festa patronal de Riudecols, on alguns anys trobem anotades danses, sense especificar.

Hi intervenen setze homes –com era costum, també en els papers femenins– i és en castellà. El ball comença amb un diàleg entre el procònsul Dacià i Fulvio. Dacià acusa els cristians de Barcino de fomentar l’odi a Roma i explica com l’edicte de Dioclecià ha portat molts cristians a la mort i com ell es proposa acabar amb aquest culte, encara que sigui regant la terra amb sang. Presenta a Eulàlia com una noia dedicada a l’oració a la que el seu pare vol casar amb Valeri, fet que ella rebutja perquè vol dedicar la seva vida a Crist. S’ha desfermat la persecució contra els cristians que, fugint d’altres indrets, es refugien en coves, a la muntanya. Eulàlia s’hi apropa i els hi parla. Mentrestant Valeri la cerca i la vol tornar a casa, però ella s’hi nega, convençuda que ha de morir per la seva fe. A Eulàlia se li apareix un àngel. Finalment, quan Dacià ordena fer ofrenes als déus romans, Eulàlia s’hi enfronta i aquest la fa agafar. Els pares demanen clemència, però ella es ratifica amb les seves creences. Dacià ordena la seva mort:

«Tu fin, cual mi odio profundo,
ha de estremecer al mundo.
Pronto, volvedla al tormento,
con los garfios desgarradla,
sobre cada miembro herido,
verted plomo derretido,
y en cal viva, sepultadla
y, en la hoguera, probad
su valor…»

Valeri surt a defensar-la i acaben tots dos condemnats a la foguera.

Com en altres balls hagiogràfics del moment, hom pot pensar que, a banda de ser l’expressió d’una devoció concreta, aquests balls tenien èxit perquè, a la fi, eren històries d’amors impossibles, amb final de sang i fetge.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s