Dolces professons

«En el propio establecimiento se encontrará para la procesión un abundante depósito de hachas, blandones y cirios de toda clase de cera pura que no mancha. También habrá en abundancia tauletas, caramelos de diferentes clases y gustos, y una infinidad de caprichos, propios para los que acompañan muy solemne procesión.»

 (Anunci al Diario de Tarragona, 13 d’abril de 1865)

 Més enllà de la litúrgia, els dies de Setmana Santa són plens de costums gastronòmics, derivats en part de la privació de la carn. Però també n’hi ha força que tenen com a protagonistes les llepolies i les menges ensucrades. Del tortell de Rams –elaborat per algunes pastisseries– a la mona de Pasqua, passant per confits, caramels i altres dolços que es repartien o consumien a les professons.

confits

Havia estat costum, en molts pobles, que les cucurulles, a les professons, repartissin dolços i caramels al públic, especialment a les fadrines. O que, fins i tot, en llancessin als balcons, sobretot si hi havia noies mirant el pas del seguici. En alguns pobles els nois, fins i tot, repartien paperets amb versets amorosos a les xicotes. Una pràctica ben coneguda per tradició oral que no deixa massa rastre a la documentació, molts cops des de la crítica. D’una banda, perquè no encaixa gens amb l’esperit propi dels actes i s’insereix en la deriva de les manifestacions penitencials cap a l’espectacle de lluïment personal i prestigi social, d’ostentació i de festeig. De l’altra, perquè des del laïcisme s’empren els mateixos arguments per a palesar el caire poc espiritual de les desfilades. El cert és que, gràcies a crítiques i prohibicions, sabem també del costum.

En algun poble hi havia el costum invers: a Caldes de Montbui, la gent que anava a veure la professó feia present, a les vestes i encaputxats, de caramels llargs i gruixuts com un bastó. També s’acostumava, en alguna població mallorquina, a donar a la canalla que anava a la professó pastissos i paperines de confits. I diu una glosa:

«El Dijous Sant, estimada,
vos ‘via de dur es confits;
sa butxaca és foradada
i varen ésser sortits.»

Ho explica així Conxa Forteza («Confits i caperutxes», Diari de Balears, 2/4/2007):

«De totes maneres, malgrat el caire auster de les processons, també hi havia la seva part lúdica: els confits de caperutxa donaven un to festiu, sobretot entre els infants i les al·lotes joves, que ajudava que la llarga desfilada d’encaputxats, doloroses i crits agonitzants no fos massa feixuga. Record l’emoció que ens causava veure una caperutxa que, mentre s’anava acostant, rebostejava per les butxaques i la nostra decepció si passava de llis sense deixar-nos ni un trist caramel. Hi havia al·lotots, que baix la seguretat que dóna la cara tapada, en feien de les seves: un confit amb un elàstic. Paraves la mà i, sense sebre que havia passat, et trobaves davant tothom mirant amb cara de bleda la mà buida i l’esquena de la caperutxa que s’allunyava. Aquestes bromes ens feien tornar vermelles d’empegueïment.»

Altres bromes que s’acostumaven a fer arreu eren repartir caramels purgants o amb sèver, una planta de sabor molt amargant.

Encara, en poblacions com Benetússer, en acabar la professó del Ressuscitat, el Diumenge de Pasqua, es fa una mena de batalla de caramels entre les diferents confraries. També la pràctica de repartir caramels ha perviscut en algunes poblacions, com en el cas de Lleida, a càrrec dels armats. O de la professó de Diumenge de Rams a Tortosa. D’aquesta ciutat, escriu Libertad, el 1910:

«A les set de la tarda surt la tradicional professó, que’s molt lluhida. Acompanyant lo misteri dels pescadós o de Sant Pere, hi van més de cent marinés, en acha […]. Als marinés que van a la professó lo gremi ‘ls obsequia en la cera corresponent y dos lliures de caramelos, y ancabat de la professó, a la casa gremial se fa un convit de tortades, bras de gitano, coquetes de Maria, coca, remullanthu en vi ranci y vi blanch.»

Ho descriu també Joan Moreira a Del folklore tortosí (1934):

«Josepet, que va en los del grèmit de Sant Antoni, s’arrimbla a on estan los seus, i ràpidament repartix uns quants grapats de caramel·los.»

A Tortosa també es repartien caramels a la professó de l’Enterrament. Comenta El Pueblo, el 1912:

«Ayer, como de costumbre, se verificó el entierro de Cristo […]. Pero casi todos los que el día de ayer lucían su típico traje del país y en su mano sostenían un cirio encendido […] no iban al entierro porque eran católicos y creyentes en los misterios de la Pasión.
Iban al entierro, los más jóvenes para lucir su traje de fantasía, y al pasar frente a su prometida, obsequiarla con los dulces caramelos que debajo de la sedosa faja llevaban guardados.»

caramels

Al Camp, parlant de Reus, Andreu de Bofarull, a mitjan segle XIX, explica que es manté «la dulce costumbre de regalar peladillas y caramelos a las lindas muchachas que guarnecen la carrera» de la professó de l’Enterrament. I entre les normes que han de complir els congregants de la Sang tarragonins, el 1927, s’especifica que:

«Se prohibe terminantemente repartir y comer caramelos y se recomienda el canto de himnos, salmos y letrillas apropiadas.»

A la Selva del Camp, a la professó, darrere els armats, i abans de la creu parroquial, anota Joaquim M. Masdeu a Calendari festiu de la Selva del Camp (1998), un home feia aquesta cantarella:

«Els dos de la Sinagoga
van anar al mercat
a comprar una corona
per posar-li al sant cap.
Al Sant Cap li han posada
la cara la hi han tapada.
En reverència d’aquest improperi,
els qui diguin aquest misteri
tindran cent anys de perdó,
Jesucrist Nostre Senyor!»

Però Masdeu també en recull una altra versió més popular que fa referència al costum que ens ocupa:

«Los dos de la sinagroga
van anar al mercat,
van comprar una corona,
li van clavar al sant cap.
Jesucrist, Nostro Senyor,
si no ens doneu caramelos,
marxarem de la professó.»

Efectivament, els participants a la professó selvatana tiraven uns caramels que tenien una forma quadrada –de cal Pastelero, l’establiment de la família de l’Isidre Fonts–, sobretot a la canalla.
Tot plegat, un bon moment per a les pastisseries que proveïen també, en molts indrets, els espectadors de les llargues desfilades. La justificació era que la dolçor de confits i caramels compensava l’amargor de la Passió.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Dolces professons

  1. Ezequiel Gort ha dit:

    De petit recordo haver vist repartir caramels a la professó del divendres, a Reus. O que, com a mínim, alguna vesta ho feia. Això era a la dècada de 1950.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s