Sant Jordi mata lo Vibre

En l’actualitat, identifiquem la Víbria com la femella de l’espècie del drac o bé com a bèstia fabulosa femenina. Per aquesta raó, les figures que la representen solen fer evident el seu gènere en els pits –en el cas de la reusenca, diverses petites mamelles– o en la representació d’éssers híbrids, amb trets antropomòrfics, com en el cas de la Víbria tarragonina.

vibriaBCN1994

El cert és que, en temps medievals, aquesta distinció de gènere no existeix, un fet que es constata en la documentació de diverses poblacions, on apareix com a Vibre o Vibra. Com explica Daniel Vilarrúbias en el seu recent treball sobre Igualada:

« Malgrat que avui s’entén per víbria o vibra la femella del drac, que des del segle XVIII —en què en tenim la iconografia— es presenta com a híbrid de drac, ocell i dona amb pits al davant, els bestiaris medievals defineixen la vibra com una espècie d’escurçó, l’únic animal de la fauna catalana que amb el seu verí representa un autèntic perill per a l’home. No oblidem que el nom científic de les dues varietats d’espècies que hi ha per les nostres contrades és vipera aspis / vipera latasti, i que en castellà es parla de la víbora o áspid, cosa que denota el contacte etimològic innegable.

Una víbria, al final de l’Edat Mitjana a Catalunya, era un escurçó alat. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una arqueta de llautó, de temàtica amorosa, on apareix l’escena d’un cavaller en combat obert amb un petit rèptil alat i la inscripció en majúscules «PER AMOR DE MADONA ME COMBAT AB AQUESTA VIBRA». La víbria simbolitzaria sovint el mal o Satanàs, quan apareix, víctima mortal i petiteta, als peus de sant Jordi, a qui no ha de robar el protagonisme iconogràfic amb la seva grandària.

El fet que el ‘drac’ mort pel patró de Catalunya era una víbria és una tradició recollida ja per Joan Amades, però també a la relació d’entremesos de Corpus a Barcelona l’any 1424. Potser l’esmentada tradició hauria afavorit aquesta denominació de l’entremès a Catalunya. I és que el drac, des de sant Isidor de Sevilla, era considerat l’animal més gran de tot el bestiari, a la manera del que avui seria una mena d’hipopòtam, que mai ningú no havia vist, i en moure les ales per volar devia provocar tempestes i forts vents. Res a veure amb les dimensions d’un escurçó o el petit monstre que es representa als peus dels sants abans esmentats.

La víbria també era l’animal que el rei Pere III va incorporar (hi ha qui diu que per compensar la seva menuda figura) cap al 1344 a la cimera del seu casc, element que també trobem repetit infinitat de vegades als seus segells. Incorporat a la simbologia reial, els seus fills i els successors van continuar emprant-lo.»

Un altre factor –més tardà– que influeix en la percepció de la figura del drac és el coneixment dels rèptils que viuen en altres indrets. En algunes esglésies es conserven exemplars de cocodrils de grans dimensions –o modificats, perquè semblin més grans– que s’identifiquen com els monstres vençuts per algun sant. O qui sap si la troballa, en altres temps, dels óssos d’antics sauris.

Sigui com sigui, el drac, vibra o víbria, el serpent –bèstia sovint derrotada per algun cavaller i que segons l’iconografia es pot confondre amb un drac, malgrat el seu diferent origen mític– formen una família d’éssers fantàstics que, en conjunt, s’identifica amb el mal i que apareix sovint associada als diables i a l’infern.

La víbria, segons explica el Llibre de Solemnitats surt a Barcelona el 1424 en una professó de Corpus acompanyant precisament un entremès de Sant Jordi:

«Sanct Jordi a cavall. Lo vibre. [Item, la rocha ab la donzella de sent Jordi., lo rey e reyna, pare e mare de la dita donzella ab llur companyia]»

Cal remarcar que consta com «Lo Vibre», en masculí, a l’igual que l’any anterior en les festes celebrades amb motiu de l’arribada del rei Alfons a la ciutat:

«Item, hi foren portats los entremesos de la dita ciutat representants Paradís e Infern ab la batalla de sant Miquel e dels Àngels e de Lucifer es sos sequases; e lo Vibre, lo Ffènix e la Àguila.»

presentadiablesaReus

La història del Drac, com a figura del bestiari festiu, fou objecte de la conferència de Daniel Vilarrúbias –a l’Arxiu de Reus, el dijous 18 d’abril– presentant el seu llibre El Ball de Diables d’Igualada.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, publicacions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s