El «moro de foc»

«Moro de foc (Reus): nom que portava un periòdic satíric, significava falla, aparell de focs artificials.»
Diccionari Aguiló, 1915

Tot i que s’ha emprat en altres indrets, la denominació moro de foc sembla que va arrelar força a la festa del Camp i del Priorat al segle XIX. Avui, però, es fa servir ben poc.

El Diccionari Català-Valencià-Balear defineix moro de foc com «aparell pirotècnic consistent en una peça en forma de cap de moro, plena de carretilles, que, posada al cap damunt dels castells de focs artificials, engega les carretilles en totes direccions». La descripció de moltes festes ens confirma que moro de foc designa, efectivament, la culminació d’un castell de focs o l’esclat final pirotècnic, per exemple, de la crema del ninot del Carnestoltes. El moro de foc és, en definitiva, una apoteosi pirotècnica.

esclatfinal

L’esclat final de la tronada com a exemple de moment més àlgid d’una manifestació pirotècnica

Les referències documentals són nombroses. El 1829, la confraria de Sant Antoni de la Selva del Camp es gasta quasi 80 lliures «per lo moro de foch y rodar y carretillas y los vestits [del ball de diables]». En un llistat de despeses de pirotècnia de 1833 conservat a l’Arxiu Municipal de Cambrils, hi consta «un moro de foch de 12 duros». També a la Selva del Camp, l’agost de 1850, es dispara un castell de focs «con su moro de foch que arrojaba cohetes en medio de los espectadores». I el llibre de la confraria del Roser d’Ulldemolins anota una festa en honor a sant Sebastià i sant Roc, el 1854, on «se feren fochs, carratilles y coets, rodas de fochs y un Moro de foch que ne donà mol». La solemnitat en honor de la Mare de Déu de Misericòrdia a Reus, el 1876, acaba amb el «disparo de un castillo de fuegos artificiales y por separado el tradicional ‘Moro de foch’». També a la festa major de Duesaigües, el 1880, «dando fin a los festejos el disparo de un grandioso castillo de fuegos artificiales, finalizando con el tradicional ‘moro de foch’ habiéndose confiado éstos al aplaudido pirotécnico de esta ciudad [Reus] don José Murgadas (a) Escala». A les festes del barri de Santa Anna era «el acreditado pirotécnico Jaime Espinós, el cual finalizará con las evoluciones del popular ‘Moro de Foch’ que obsequiará a los espectadores con verdaderos torbellinos de cohetes y otros proyectiles». A Riudoms, el 1883, s’anuncia: «A las nueve de la noche se disparará un tremendo moro de foch después del cual saldrán los diables a hacer diabluras con su esencial elemento». A les Borges del Camp, el 8 de setembre de 1899, després d’un concert a la plaça de l’Església, «no’s triga gayre a sentir-se la senyal de que s’anava a aviar un ‘moro de foch’ que resulta espléndit». Aquell any, a Riudoms es disparà un castell de focs de l’Espinós que va sorprendre i agradar als espectadors.

«Acabat aquest, seguí la costum tan antiga y típica, lo nunci feu lo consabut pregó de que “Qui no vulga pols que no vagi a l’era”, comensant allavors uns verdader “moro de foch”, deixant anar deslligats cohets y carretillas en tan gros número que no semblava sinó que sortís foc de la terra, produhint una impresió indescriptible aquell esclat d’espurnas, aquell espetech aixordador de carretillas, aquella cridòria de gent que disfrutavan aquell espectacle, per lo que hi són tan aficionats y que no tenen ocasió de presenciarlo sinó de lluny a lluny, poguent assegurar que com lo que’ns ocupa no n’havíam presenciat pas cap a Riudoms de molts anys a aquesta part.»

Es només una mostra dels molts exemples que la documentació d’arxiu i la premsa ens aporta.

En els seus records de joventut –abans de 1835–, Antoni de Bofarull ens parla de «la festa de la Mare de Déu del Carme, en que ‘ls frares carmelitas o de Sant Johan feyan disparar, a la nit, devant del convent, no un castell, o un hermós ramellet de fochs artificials, que és la frase tècnica del dia [publica el 1880] sinó un terrible moro de foch, és a dir, tot lo que comprèn actualment un castell o ramellet, però tenint per coronament un verdader moro, és a dir, un ninot guarnit y tip de trons y carretillas, portant en sas entranyas un tro inmens que, al rebentar-se, rebentaba també en mil bossins al que no l’havia pogut pahir. Final de festa, quan això succehia, que era de gran efecte…»

Una celebració que acabava quasi sempre amb un moro de foc era l’enterrament del Carnestoltes –o d’alguna de les seves parts, un costum molt reusenc–, en què el mateix ninot del rei de la festa esdevenia contenidor de no pocs artificis pirotècnics que li asseguraven un final enlluernador. El 1887, per exemple, se celebra l’enterrament del dit del Carnestoltes amb una manifestació de dol, encapçalada pel foc de les carretilles, que acaba a la plaça dels Quarters, «donde se disparó un fuego de artificio, denominado Moro de foch, del cual se despidieron infinidad de cohetes que en libertad recorrían la plaza, abriéndose paso entre el gentío que lo presenciaba». I afegeix el diari: «Terminó la diversión con el mayor orden», per si algú ho dubtava.

Perquè se suposa que el moro de foc havia de petar fort i escampar espurnes arreu. En cas contrari, esdevenia un «inofensivo ‘moro de foch’», com qualifica el diari el del carnaval de 1905.

L’expressió també s’emprà en el llenguatge popular en el mateix sentit figurat que avui encara fem servir «traca final», és a dir, com a culminació d’un fet o d’una situació.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a El «moro de foc»

  1. Jo sempre he cregut, i a vegades he intentat teoritzar que quan en la llengua popular de, fins a mitjans del segle XX (per posar una data que podria justificar) es menciona alguna cosa com “de, o dels, moros”, ja sigui una cova, un castell -en aquest cas un artefacte pirotècnic-, una carassa volien dir: antiquíssim, primitiu, salvatge… o sigui: d’un temps abans que nosaltres. aquest “moro”, artefacte, que a voltes podria haver tingut forma antropomorfa, també podria entrar en aquest significat? Què us sembla?

    • spalomar ha dit:

      Sí, segons la veu popular, tot allò que ve de lluny, sobretot les construccions… o les van fer els moros o les va fer el diable…

  2. Jordi C. ha dit:

    Salvador m’ha fet molta gràcia retrobar aquesta expressió del passat ja documentada a la premsa històrica cap al 1899, que havia sentit dir a la gent gran de les Borges del Camp. L’he escoltat de viva veu quan les processons de Corpus, Capvuitada o de la Mare de Déu de la Riera (el 8 de setembre) es recollien a l’Església “Ara aviaran un moro de foc”, costum que de no massa anys ençà ha desaparegut. Era un escampall de pólvora al terra amb no massa trons, que encenia l’agutzil, tot just abans d’entrar al temple l’element venerat (la Custòdia o la Mare de Déu). En canvi, el colofó o traca final de la Tronada (7 setembre) no n’he sentit mai dir així.
    També m’havien explicat que n’havien aviat algun en alguna esquellotada, especialment quan els noucasats es feien els ronsos per pagar el convit després de més d’un dia de fer sorollada al portal de la casa on vivien “fins i tot van aviar un moro de foc”. Salutacions cordials, Jordi C.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s