Aquí venim a cantar, encara que siguem mil…

Agafo aquest començament d’una cançó de pandero. I és que, tot i que aquest dissabte passat, a la jornada sobre el pandero quadrat que va organitzar Carrutxa, no érem pas mil, sí que podem dir que fou una trobada multitudinària de panderos. El Casal Flor de Maig del Masroig es va omplir del so rítmic de la pell percutida i dels cascavells que, en molts casos, aquests instruments porten al seu interior. No em cal fer, però, la crònica de la jornada, que podeu trobar al web de Carrutxa.

Després d’haver començat a treballar, ara fa trenta anys, en la recerca del repertori de cançoner popular dels pobles del Baix Camp i del Priorat –i, per tant, de les cançons de pandero de les antigues majorales–, no deixa de ser gratificant la constatació de l’interès que aquest instrument genera avui, com a part d’un espectacle musical o com a forma d’acompanyar el cant improvisat en trobades, àpats i festes.

Si el treball de camp de la dècada de 1980 va aportar, sobretot, testimonis orals, avui la nostra recerca continua a partir de l’estudi d’altres fonts documentals –sense renunciar a l’oralitat, si s’escau–, amb l’objectiu, a més del recull de repertori, d’apropar-nos al paper de les cantadores i de la funció del cançoner en la societat del passat, més enllà del tòpic –real, però selectiu– de les majorales anant a casaments i bateigs a cantar cançons de bella factura poètica per a aplegar després l’almoina a la bacina de plata, enramada, amb la imatge de la Mare de Déu del Roser al mig.

El redescobriment de les cançons de pandero com una forma de comunicació –folklore, en definitiva– que possibilitava a les noies la transmissió de sentiments i crítiques, festeig i burla, ens porta a considerar que aquestes —com altres formes de cançó improvisada— tenen sentit en la festa del present, amb nous continguts que no defugen temàtiques intemporals.

(Les fotos són meves i del Ferran Sugranyes)

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s