Ningú s’ha pogut fer seu allò que era del poble

Aquest dijous 7 de novembre, dins el cicle Testimonis. Memòria d’un passat recent, organitzat per Carrutxa i l’Arxiu Municipal de Reus, es va parlar dels aplecs de la Selva del Camp, celebrats entre 1959 i 1964. Isidre Fonts Masdéu, membre del grup Germanor que impulsà aquells aplecs, llibreter, activista en primera línia –des de la seva joventut fins als seus actuals 82 anys– , va presentar l’acte, que va aplegar un centenar llarg d’assistents que van omplir la sala de l’Arxiu.

Fou una xerrada col·lectiva que comptà amb la participació de Joaquim Masdeu, que va situar els aplecs en el context de la vida cultural i associativa de la Selva del Camp en aquell moment, però també del moment polític que es vivia arreu del país i en l’àmbit internacional. Mireia Massana, a partir d’una recerca de batxillerat feta en homenatge al seu avi, col·laborador dels aplecs, va reivindicar la necessitat que les generacions joves, com ella, coneguin el passat i aquelles experiències que ens han portat al present. Agnès Toda, que ha treballat en profunditat la història d’aquelles trobades, ens va apropar a les diverses edicions dels aplecs, les seves característiques, els actes i els incidents, fins a la seva prohibició. Prop de dues hores de sessió que van aportar coneixements del passat i reflexions de futur, que van emocionar i també estimular el record de les persones presents que havien viscut els aplecs.

20131107testimonis0

Molts dels fets que es van explicar –o tot just apuntar– mereixerien un article, però ara m’agradaria fer referència al parlament de presentació d’Isidre Fonts. Als organitzadors ens ha costat una mica, o una mica més, aconseguir posar l’Isidre darrere la taula i amb el micròfon al davant. Incansable conversador de cantonada i membre actiu de Carrutxa –d’haver estat el primer president de l’associació a haver impulsat la realització del cicle–, Isidre Fonts defugia el protagonisme que li suposava l’acte. Una característica que, pel que van explicar els ponents, és comuna a la majoria de testimonis d’haver col·laborat en els aplecs. Els aplecs foren una manifestació col·lectiva, que implicà persones d’arreu dels Països Catalans –un concepte que es formulà en aquelles trobades– sota l’empara d’una part de l’Església que plantava cara al franquisme, mentre la jerarquia oficial feia costat a la dictadura.

Més enllà de presentar els ponents –i de reivindicar el paper de les noves generacions en la construcció del país, tal com ells volien–, l’Isidre va aportar el seu testimoni sobre alguns fets coneguts –«—Tothom sempre em pregunta pel fil tallat quan el cardenal va començar a parlar»–  i altres no tan coneguts, com la protesta que havien orquestrat un grup de persones: posar-se a les primeres fileres, aixecar-se i marxar quan el cardenal comencés els seu parlament en castellà. La presència del franquista Arriba y Castro en la inauguració del monument a Joan XXIII havia estat imposada, prohibint la vinguda de l’abat de Montserrat, a qui l’organització havia convidat. Si de l’Aplec se n’ha parlat massa poc, la resposta de l’Isidre fou contundent:

«És perquè ningú s’ho pot fer seu. Perquè és del poble i, com que és el poble, ningú pot dir: “el meu partit, el meu grup, el meu nosequè, ha fet l’Aplec”. L’Aplec, si hi havia algun pare, es deia Germanor, de la Selva, però tenia molts fills escampats per tots els Països Catalans…»

En aquesta introducció, Isidre Fonts posà especial èmfasi en el dol. De quina manera la celebració de l’Aplec recordava els que ja no hi eren:

«La gent que fèiem l’Aplec, en un moment o altre, pensàvem en els que havien marxat, en la gent que ens faltava. A mi, això em passava cada any quan tocaven la sardana Juny, de concert amb cinc cobles. Recordava un noi nostre, de Germanor, que havia mort d’accident fent la feina que li agradava. O, en un altre, a qui li havien assassinat el seu oncle i tot el poble ho sabia. D’una manera totalment deshonesta, perquè calia fer neteja l’any trenta-nou. En aquesta mateixa línia, pensava també en un noi que també feia l’aplec, que el seu pare li havien mort els bombardejos, a Tarragona…»

I aquí, l’Isidre va incidir en un fet clau en la recuperació de la memòria històrica: la necessitat de saber, de conèixer els fets, recordant que –amb el pas dels anys– moltes mares han mort sense saber on eren els seus fills, d’igual forma que molts fills continuen sense conèixer «perquè els seus pares eren a les presons i amb el dubte de si el pare era una bona o una mala persona».

I va acabar, no sense recordar abans la feina de les dones grans que preparaven menjar per als molts forasters que s’apropaven al poble i la de les moltes persones que, des de l’anonimat, van fer possible l’Aplec. Ho va fer amb aquell crit que avui torna a ressonar de veus més joves, però que creu que tots ells haurien assumit fa cinquanta anys: visca la terra!

Llegiu també l’article d’Isabel Martínez, Testimonis de testimonis al web de Carrutxa.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, memòria i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s