La figa te fai

Explica Raül Flores que durant el Carnaval, el Dijous Gras, tenia lloc a Torredembarra un dels actes típics més característics de la festa: La figa te fai, nom que rep a la vila un joc ben conegut en els nostres carnavals i en els d’altres països d’Europa, amb un personatge, el papafigues o figuetaire, mascarot que provist d’una canya al final de la qual hi ha un fil amb una figa penjant que ofereix a la canalla o als grans.

figuetaire
Recreació del personatge a Carnaval a l’escola (Carrutxa, 1989). Dibuix de Montse Anglès.

El personatge havia estat molt popular arreu. A Reus, per exemple, Andreu de Bofarull l’anota en la seva descripció dels mascarots que omplien el Mercadal, en els carnavals de mitjan segle XIX: «más allá otro se divertía haciendo pescar a los muchachos un negro y seco higo colgado de una caña». A Ulldemolins, ens van recordar que en els carnavals del primer terç del segle XX:

«Jo, en això era bastant joveneta, però em recordo que per Carnaval tothom se disfressava i hi havia un senyor que feia ballar la figueta. Portava aquest senyor una barra i en això [lligada amb un fil] una figa. I tota la canalla al radera seu. I anava fent una cantarella.»

Una cantarella que, en altres pobles, han recordat com: «Amb la boca, sí/ amb la mà, no!». Com a Bellmunt del Priorat, afegint que també  «feia el joc amb els nens amb un caramel penjant d’un fil a l’extem d’un bastó, que picaven amb un altre bastó més curt. I  les criatures havien d’agafar-lo amb la boca.»

A Torredembarra, anota Raül Flores la descripció que va publicar al Recull de Treballs del Centre d’Estudis Sinibald de Mas (núm.1, 1983):

«Una canya d’aproximadament dos metres de llargada,un fil lligat a la punta de la que penjava degudament una figa seca i un altre tros de canya per picar, eren els elements necessaris que componien el joc o entreteniment. Calia doncs agafar la canya amb una mà i amb l’altra donar copets sobre la mateixa, així la figa seca no deixava de ballar. Els protagonistes eren, per un costat, els xicots ja fadrins portadors de la canya i per l’altra, la mainada juganera que els seguia per tots els carrers del poble i amb la boca molt oberta intentava pescar una figa seca. Naturalment ho aconseguien bastant sovint. Era un espectacle molt divertit i sobretot baratet, del que tothom en participava.»

Joan Amades també en parla al seu Costumari Català:

«Antigament els que feien ballar la figuereta portaven al coll una grossa bóta de vi. Als que tocaven la figa amb les mans els ventaven cops de canya al cap. Els que l’agafaven amb la boca, se la menjaven i com a premi rebien un traguinyol de vi.»

Amades en fa una interpretació de provocació sexual indicant que, practicat entre els joves, eren les noies les que portaven la canya amb la figa i els homes els que provaven de menjar´la, insinuant qu l’aconseguir-ho obria la porta a certes llicències carnavalesques. Un fet que no hem pogut constatar en el record dels nostres informants però que s’adiu prou bé amb l’esperit de la festa i amb altres pràctiques del temps de carnestoltes que van passar dels adults als infants, perdent els seus components més transgressors. I, de fet, la figa és un fruit amb moltes connotacions que el vinculen al sentit de la festa.

A partir d’aquest personatge, l’Agrupació de Balls Populars de Torredembarra va incorporar fa uns anys al carnaval de la població la passada de la Figa Te Fai, –enguany, el dijous Gras i el dissabte– pels carrers del nucli antic de la vila. Acompanyats d’una tonada interpretada amb flabiol i tamborí, un grup de mascarots figuetaires evolucionen per carrers i places, aturant-se a repartir figues, si hom aconsegueix capturar-les amb la boca i també carxots, cops de bufeta inflada –estri prou característic entre els emprats per aquesta finalitat– a aquells que volen agafar la figa amb la mà. Les bufetes, repartides entre la canalla, serveixen també per entaular una inofensiva però divertida picabaralla de carxots.

La indumentària dels figuetaires és una recreació d’antics mascarots de carnaval, amb els barrets en forma de cucucurulla amb un explícit plomall, o el fet de portar esquelles penjant a la cintura.

Allò que em sembla força interessant de les passades de la Figa Te Fai és, més enllà de la recuperació d’antigues pràctiques o la recreació d’indumentàries, el fet d’haver generat un acte participatiu. Un vell i nou costum que compta amb l’acceptació d’un públic infantil o no tant, que la viu des de la proximitat, que engresca i provoca corredisses. Un joc consensuat de provocació que constitueix un component fonamental de la festa.

Un acte, a la fi, que conviu amb el carnaval més massiu, d’espectacle i soroll més o menys eixordador, com arreu del país ho fan moltes altres activitats que pouant en la tradició, aporten –segons el cas– diversitat, participació, provocació o esperit crític.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s