Adéu pobre carnaval

lamomia

Manllevo un vers d’una cançó popular occitana –Adéu pobre carnaval/ tu te’n vas i jo em quedo/ per menjar la sopa d’all– per acomiadar aquest carnaval d’enguany que se’n va sense saber si ha acabat d’arribar.

Cada cop tinc més clar que l’esperit de festa carnavalesca viu arreu en els actes menors que no surten, o surten de retruc, als programes. De desfilades d’anar per casa o espectaculars, de coreografies massives més o menys coordinades, de disfresses originals o repetitives, de tòpics i d’alcohol a dojo n’hi ha a, si fa no fa, a cada població.

Jo prefereixo el carnaval de proximitat, de petit format i participatiu, a la festa de consum. La cerveseta, l’aigua de València o les herbes mallorquines, quan inspiren i desinhibeixen la provocació i la burla; a la barreja de baix cost, allò que en diuen botellón, i el mamar perquè no hi ha cap altre alternativa; la crítica intel·ligent a la innòcua gracieta. I, com que tinc una edat, em puc permetre retira-me a temps o, senzillament, no anar on no em ve de gust. Això sí, m’agrada observar, defecte que em porta a pensar, opinar i a ser incòmode.

Del Carnaval de Reus una de les coses que més m’emprenya és el malversament de recursos humans i econòmics que representa l’acte de l’arribada del Carnestoltes, el dijous Gras. Hores de feina i diners, llums i so, contractació de músics per a espectacles –l’any passat fou un miratge, sembla– que van de mal a pitjor. No sé per quina sagrada llei s’ha de fer l’acte de l’arribada del Carnestoltes el dijous. Per tradició, no. Històricament el Carnestoltes arribava el diumenge –quan el gruix de la celebració eren els darrers dies, de diumenge a dimarts– o el dissabte. Fer arribar al Carnestoltes el dijous és una anècdota en el temps. Si el que vol la ciutadania i la majoria dels membres de colles és sortir el dissabte a la tarda i el diumenge, doncs fem arribar el Carnestoltes el dissabte al matí.

Això suposant que sigui necessari. El Carnestoltes ha estat un ninot i, només en temps relativament recents, una figura interpretada per una persona. Un ninot que pot acabar penjat d’un balcó o presidint la festa des d’un lloc emblemàtic, segons el costum de cada indret. I que, a la fi, es crema a la plaça. Un ninot que parla per boca dels seus acompanyants, o no. Podem fer que el rei de la festa sigui un ninot que desfili amb el seu seguici o que una persona l’interpreti en el transcurs de la celebració, que parli o sigui mut, que escrigui edictes i testaments, però el que és ridícul es fer arribar un indefinit Carnestoltes a la nit del dijous perquè tot seguit la colla que l’interpreta renegui del personatge.

Podem suprimir l’arribada de ningú el dijous Gras i estalviar diners al poble. I potser altres coses. Repensar el carnaval reusenc ara que la nostra festa és clar que la nostra festa no destaca especialment en el conjunt de celebracions catalanes i no ha de competir amb ningú, ni falta que fa.

La festa no s’acabarà i potser així sorgiran  altres propostes, més autogestionades. I posarem un ninot en algun lloc provocatiu. I es continuaran disfressant estàtues. I quatre inspirats sortiran a cantar cançons burlesques, mentre altres fan solemnes cerimònies portant les cendres del Carnestoltes de l’any anterior…  O, potser, farem jugar la canalla i divertirem els grans amb imprevistes accions teatrals de carrer, ves a saber.

És clar que per fer això cal que els suprems organitzadors descobreixin que hi pot haver vida més enllà de la repetició mimètica d’un programa obsolet. I que l’Ajuntament entengui que cal deixar fer, donar sortida a la creativitat i a la improvisació, no voler controlar tots els horaris i tots els recorreguts – sobretot, quan es desenvolupen en espais sense circulació de vehicles– aguantar alguna crítica exageradament carnavalesca i alguna sorpresa… és clar que, això, al Reus d’avui, és punyetera utopia.

(La fotografia correspon a una de les millors aportacions del Carnaval 2014 a la ciutat)

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Adéu pobre carnaval

  1. Un de més ha dit:

    És com la pel·lícula d’Atrapat en el temps. Cada dimecres de cendra hi ha queixes però res no es mou ni ningú no assumeix res.
    Vaja, potser és l’oportunitat per anar veure altres carnavals sense tenir la sensaciómque t’estàs perdent alguna cosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s