Micromecenatge

No passa una setmana sense que m’arribi una proposta de col·laborar en una campanya de micromecenatge. I tampoc passa gaire més perquè escolti alguna lloança a aquesta fórmula participativa que possibilita que la ciutadania ens autogestionem els productes culturals que d’altra forma no veurien la llum. La frase és en cursiva perquè vol imitar l’argumentació que sovinteja, fins i tot, en boca de polítics prou allunyats dels conceptes de participació ciutadana i, encara més, d’autogestió.

Ja m’està bé això del micromecenatge. He col·laborat –a títol individual o amb l’associació– en diverses iniciatives i penso continuar fent-ho. I no és res nou: els nostres besavis ja editaven llibres per subscripció prèvia, només cal veure els anuncis en algun diari de l’època. La irrupció de la xarxa ha possibilitat diversificar els objectius i mostrar, o vendre, millor el producte.

Però el micromecenatge no és cap panacea, cap remei meravellós a les retallades de l’administració. Encara més, una pràctica de micromecenatge –tal com l’expliquen algunes organitzacions i moviments socials– que no vagi acompanyada de la reflexió i la necessària valoració crítica de les priorats de gestió dels diners públics pot ser, fins i tot, reaccionària. Hem d’autogestionar-nos la cultura però sense renunciar a reivindicar el diner públic, que també és nostre. Cal exigir també polítiques públiques de suport a la cultura i a les iniciatives associatives.

Un altre fet que em provoca una certa recança és que el micromecenatge concentra, a vegades, el compromís social no en uns objectius o una línia de treball continuada –el dia a dia és el cavall de batalla de l’associacionisme–, sinó en un producte concret. La nostra és una societat que es mou massa per campanyes, per reclams, per moments puntuals… D’altra banda, la dinàmica de les compensacions –o recompenses– pot esdevenir pura i simple oferta comercial: «compri abans, que surt a millor preu.»

És evident que no totes les propostes de micromecenatge, ni tots els objectius i productes, són els mateixos. I tampoc vull comparar plataformes. No nego en absolut el valor que pot tenir la col·laboració entre persones per aconseguir un objectiu comú. Ja he dit que he col·laborat i penso continuar col·laborant en iniciatives d’edició o de producció cultural. Però això no treu fer reflexions crítiques. I alguna vegada ho havia de dir.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s