Baldufes

«Del que a Barcelona se’n diuen baldufes, a Reus se’n deien motllos. Cap noi reusenc no ha dit que jugava a baldufes. Tots jugàvem a ‘motllos’ o a fer ballar el ‘motllo’.»

Josep Iglésies, Jocs tradicionals de brivalla i joventut de Reus (1977)

Efectivament, a Reus i en altres poblacions de la comarca, els nostres avis, a les baldufes en deien motllos, una forma d’anomenar-les que, en l’actualitat, ha minvat força. La baldufa és una joguina que, en girar, balla en equilibri sobre una punta. N’hi ha de molts tipus i de diversos materials. En una baldufa hi podem diferenciar diverses parts: El capoll o petit mànec situat a la part superior de la baldufa, el cos i la punta metàl·lica o bigoti. El fil que serveix per donar impuls i que es caragola a la part de baix del cos de la baldufa, s’anomena llamperó.

Pel que fa a la seva tipologia, segons la seva mida i la manera com s’accionen, podem establir diversos grups:
– Les baldufes de petit format, anomenades virolets, amb el mànec o eix prolongat a la seva part superior, que s’impulsen amb els dits.
– Els trompixols, baldufes sense mànec, que es fan girar mitjançant un cordill, a vegades lligat a un pal en forma de fuet.
– Les baldufes, pròpiament considerades, que es fan giravoltar amb l’ajut d’un cordill o llamperó.

Parlant de Reus, Josep Iglésies ho explica així:

«Quan nosaltre érem infants, hi havia a la ciutat molts torners de fusta i tots tornejaven motllos de joguina. Generalment les baldufes adquirides als torners eren del color natural de la fusta. Les que venien els estancs de tabac i els establiments de joguines eren pintades de dos o més colors i envernissades. De mig cos per avall eren d’un color i aquest indicava la part que calia cobrir amb el cordill, i, de mig cos per amunt, d’un altre. També en aquesta part és deixaven sense pintar. El capoll final era generalment vermell, i havia «motllos» de diverses mides. Els més grossos, des de la punta de ferro al mugró de la cúpula, no feien gaire enllà dels deu centímetres i s’anomenaven galiotes. La seva mida era dues o tres vegades superior als normals. Els més petits eren els que havíem sentit anomenar ‘baldufes’ i es feien giravoltar sense llamperó, donant-los impuls amb les puntes dels dits. Hi havia també els anomenats motllos de punta anglesa, els quals acabaven en una boleta. Els normals tenien un clau a la punta, damunt el qual realitzaven el seu giravoltar.»

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s