Esquellots

Al costumari es coneix com a esquellots –o esquellotada, en castellà cencerrada– l’acció de fer esvalot –bàsicament nocturn– amb esquelles, corns o llaunes, davant la casa d’un vidu o vídua que s’ha tornat a casar. També se celebraven, alguns cops, quan la diferència d’edat entre els cònjuges era massa notable.

Per extensió, hom considerava una esquellotada qualsevol mena de xivarri excepcional –amb soroll, però també amb cançons i música, o pirotècnia– fet davant d’una persona, a casa seva o a la seva arribada a la població, com a expressió de crítica o per a demanar, com en el cas dels casaments, penyora a canvi.

En aquest sentit, es pot dir que les cassolades de protesta o els escarnis davant de casa dels polítics que han sovintejat en els últims anys no són, en absolut, nous; de fet, continuen una pràctica més que centenària.

esquelles

Per als vidus casats de nou –aquí parlarem d’aquesta modalitat, prou comuna–, la forma d’aturar els esquellots era senzilla: pagar el refresc a tota la comitiva d’esvalotadors. Efectivament, la comunitat considerava en certa forma com un malbaratament dels recursos humans el fet que els vidus es tornessin a casar –o el casament d’una persona vella amb una de massa jove– i, per tant, havien de pagar penyora. Els esquellots no s’acabaven fins que el nou casat, o casada, pagava un convit als sorollosos participants. Si la persona afectada s’hi negava, l’esquellotada podia durar dies. Arreu s’expliquen anècdotes de celebracions que van durar setmanes fins que els implicats es van rendir a la insistència dels veïns. En molts indrets, el tribut a pagar augmentava amb el pas de les setmanes. He aplegat, de la memòria oral i per notícies a la premsa, moltes narracions que coincideixen en el fet que, com més temps duraven, més gros es feia l’aldarull i com més d’una vegada els assetjats irreductibles es defensaven amb ferrades d’aigua, no sempre neta, o arribaven a treure l’escopeta. També és cert que, tard o d’hora, la majoria acabava pagant.

La pràctica és força antiga i, des de sempre, es va intentar regular o prohibir per part de l’autoritat, perquè més d’una vegada acabà amb violència. Prou reculada és la norma que apareix a les ordinacions d’Ulldemolins, datada el 16 d’abril de 1458:

«Que no sie nul om ni altra persona que gos tornar a matrimoni, nengun ni fer fum ni fer nenguna desonestat ni ab bacins ni en nenguna cosa per lo dit matrimoni fesen, e qui contra farà que sie caigut en pena de V sous per cada vegada.»

Prou més propera en el temps és aquesta de Margalef de Montsant, de 1885:

«Se prohibe ocasionar ruidos en las calles durante las altas horas de la noche, que puedan turbar el reposo del vecindario, así como tampoco promover senserradas.»

Prohibits per llei, els ajuntaments s’encarregaven de recordar-ho, com en el cas d’aquest previsor ban de les Borges del Camp, de 1882:

«Don Juan Sanahuja Pagés, por ausencia del primer alcalde:
Hago saber que teniendo de contraer matrimonio el señor juez municipal D. Francisco Subietas Voltas con D. Antonia Marsal y Voltas, viuda de Vall, se prohibe hacer cencerradas, vulgo escallots, y los que no obedecerán serán castigados con la multa que marca el Código Penal.»

A vegades, la pràctica era regulada, com en l’exemple que esmenta el DCVB, referent a la confraria de St. Esteve de Sta. Coloma de Queralt, de 1691:

«És estatuït que venint lo cas de ajustar-se matrimoni ab viudo y viuda […] pugan fer pagar als dits contrayents una lliura de cera […] y en cas de no voler pagar, pugan fer tres dies de rumor o esquellots per la vila, com és costum.»

Joan Amades explica que a Monistrol de Montserrat anaven a càrrec de la confraria de Sant Sebastià, que en tenia l’exclusiva per tal de finançar-se. La descripció que en fa Amades a Les esponsalles: costums i creences –a més de confirmar l’ús del fum que ja hem vist a Ulldemolins– presenta els esquellots contemporanis com la resta, més inofensiva, d’una antiga pràctica més àmplia que, sens dubte, esdevenia un gravamen econòmic per als afectats:

«Si al cap dels dies, el nuvi no pagava, se li feia fum, que consistia a introduir-li a casa, pel canó de la xemeneia, per sota la porta o per on fos possible, bitxos o femta de gat cremada; això es feia de nit. Si després d’uns dies de fer-li fum no accedia a pagar, els confrares tenien dret d’entrar lliurement a casa seva i prendre-li els mobles o altres efectes, dels quals, venuts a l’encant enmig de la plaça, hom podia treure la quantitat fixada com a penyora. Les autoritats ajudaven els confrares i el nuvi no tenia apel·lació.»

El cert és que, malgrat les prohibicions, d’esquellots per casaments, se n’han fet fins als nostres dies –en l’actualitat, amb un caire força més amable i pactats que en el passat– i que el costum fou ben vigent fins al primer terç del segle XX. Com que l’anecdotari és prou divers, però, en continuaré parlant.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s