Més esquellotades

Al Baix Camp, Mont-roig –segons anota Eduard Boada a Notes per a la història de les confraries de Mont-roig del Camp (2008)– era una de les poblacions on els esquellots anaven a càrrec de la confraria dels fadrins:

«La confraria del Santíssim Sagrament hi intervenia ja que hi ha diversos casos documentats de persones vídues que realitzen un pagament en metàl·lic a la confraria per tal que no se’ls facin esquellots. Un exemple el trobem quan entre 1731 i 1732 es realitza un pagament a la confraria sota aquest concepte ‘De Miquel Savall viduo dóna de caritat perq no se li fes escallots’ la quantitat de 14 sous. Aquestes quantitats no eren fixes, anaven variant segons la disposició de qui ho pagava.»

Fins al primer terç del segle XX, les notícies sobre la realització d’esquellots, a Reus i en poblacions més o menys llunyanes, sovintegen a la premsa local. Sobretot, pel fet que el costum acabava, a vegades, de manera violenta –ja se sap que la sang i el fetge sempre han estat notícia– i freqüentment amb la intervenció de les autoritats. A banda de les segones núpcies i dels escarnis als personatges públics, hi ha alguna esquellotada certament curiosa, com la que van fer els germans d’una difunta, a un poble del Maestrat, al cadàver pel fet que la senyora no els va considerar a l’herència.

Els esquellots eren una activitat bàsicament nocturna, però l’horari es podia canviar, com explica el Diario de Reus, el 1871:

«Los vecinos de la calle Raseta de Sales ayer al mediodia dieron una cencerrada tremenda a una viuda recién esposada no esperando la noche como es costumbre para verificar tan ridículo acto por haber sabido que ayer mismo debían partir para Barcelona los esposados.»

Tampoc podien evitar els esquellots els nuvis que s’anaven a casar a una altra població:

«Según parece los vecinos de la calle de Merceria y colindantes –explica el Diari de Tarragona, el 1902– preparan una gran cencerrada a dos novios que se han casado en Reus, huyendo de los vecinos. Él es un joven de 25 años y ella una viuda de 48 años con cinco hijos.»

El costum consistia sempre a fer soroll, però a vegades s’hi afegien altres components:

«En la calle de Santa Teresa de esta ciudad fué obsequiado anoche un matrimonio con una cencerrada monumental que duró larguísimo rato. En la ejecución del programa, por cierto, muy molesto para toda aquella parte del vecindario, figuró también el disparo de carretillas y cohetes, acabando la fiesta por el natural cansancio de cuantos en ella tomaron parte.» (Diario de Reus, 1897)

esquellots2

Com ja s’ha dit, les prohibicions sovintejaven i la pràctica era criticada generalment per la premsa, de diferent signe ideològic, considerant-la un costum a extingir. Serveixi d’exemple aquesta nota de La Redención del pueblo, de 1871:

«Anoche al salir algunas operarias de la Fabril Algodonera se propusieron dar una cencerrada a una de sus compañeras que, al parecer, ha contraido o está por contraer matrimonio en segundas nupcias. Agunos guardias cívicos y un alguacil del Ayuntamiento intervinieron en la grotesca escena y pusieron término al escándalo, no sin algun trabajo, pues entre los grupos de mugeres había algunos hombres que quisieron apoyarlas en sus pretensiones, los cuales merecen por cierto un buen correctivo, pues no es propio de ciudadanos dignos no ponerse al lado de la autoridad popular en estas cuestiones que desdoran toda población liberal y culta.»

A vegades, els esquellots acabaven amb la fi sobtada del matrimoni:

«En la calle de Sardá fue obsequiada anteanoche con una cencerrada una pareja ya muy crecida, que había reincidido en el enlace matrimonial. Lo chusco del caso no fué precisamente la cencerrada, si no que el casamiento tuvo lugar el jueves y al día siguiente, o sea anteayer viernes, regresaron dichos consortes, dirigiéndose cada uno a su hogar de antes, por virtud de desavenencias surgidas en el matrimonio. Es como si dijéramos un eclipse de luna… de miel.» (Diario de Reus, 1904)

Festa acabada.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s