Fa goig assistir, com a espectador, a la presentació d’un llibre que edita Carrutxa. Ahir, a Igualada, Ferran Sugranyes –que n’ha estat el responsable de l’edició– participava en l’acte de presentació del treball de Daniel Vilarrúbias Cuadras, El Ball de Bastons a Igualada. Un element de distinció festiva i de protocol (s. XVII-XX), publicat per l’associació. L’autor va deixar clar que calia parlar de bastoners a Igualada perquè, a l’igual que passava en moltes altres poblacions, no sempre els balls eren de la pròpia vila. Vilarrúbias va presentar una recerca, feta amb rigor i estimació, que vinculava les notícies documentals dels bastonets a Igualada amb el coneixement del ball d’altres poblacions de l’Anoia i les comarques veïnes, una recerca que possibilità la recuperació –o millor, la reinvenció, afirmà– d’una dansa tradicional per al ritual festiu igualadí. Tradició que té molt a veure, com explicà, amb la funcionalitat de cada manifestació festiva, sense oblidar el valor afegit que aporten els petits detalls: rigor en el coneixement, en la recerca de tonades i en la indumentària, però també en el paper protocol·lari del ball en la festa.
El llibre ens parla dels orígens del ball de bastons a Igualada, documentat si més no des de 1687, de la seva presència a la visita reial de 1701 i a la solemnitat del trasllat de Sant Crist, el 1733; de la seva vinculació al gremi dels paraires i de la prohibició de 1780. Després d’un parèntesi en la documentació, hom retroba el ball al segle XIX i al primer terç del segle XX. Vilarrúbias hi constata la participació de colles vingudes d’altres poblacions, com Sant Pere de Riudebitlles, dedica un capítol a les tonades conegudes dels bastonets i fa un repàs exhaustiu al passat més recent, entre desembre de 2008 i agost de 2009, amb la recuperació del ball i la seva ubicació en el context actual de la festa igualadina. La publicació inclou dos annexos, dedicats a les músiques i a les coreografies actuals, a càrrec de Màrius Tomàs Gamisans.
Com apuntà Ferran Sugranyes en la introducció a l’acte, Carrutxa –que no té pràcticament implantació a l’Anoia– surt del seu àmbit geogràfic més habitual d’actuació quan les característiques de la proposta ho mereixen. Suposo, doncs, que aquesta no serà l’última vegada que aniré a un acte d’aquest tipus a Igualada. Perquè amb Daniel Vilarrúbias, autor de l’excel·lent estudi sobre el Ball de Diables d’Igualada publicat l’any passat, comparteixo la passió per la festa, el foc i la pirotècnia. Em sembla que ben aviat continuarem parlant de tronades i altres manifestacions pirotècniques de sonoritat potent, a Igualada, a Reus i en moltes altres poblacions. I com que el Daniel és tossut, com el qualificà el regidor de Cultura –o tenaç, com matisà ell mateix–, potser aviat voldrà posar sobre paper el resultat de les seves recerques.
(El llibre, el podeu demanar a la vostra llibreria. Recordeu que les publicacions de Carrutxa són a càrrec de Migdia, com a editorial, i les distribueix Rafael Dalmau ed.)
La Teiera 