Cançons de pandero a Montblanc

Aquest dijous passat, al Centre Cultural Anselm Turmeda de Montblanc, les components de De Calaix van iniciar el seu concert amb una mostra de cançons de pandero de la vila, que em van demanar de comentar.

20140821decalaix

Montblanc és certament una vila singular en el panorama dels costums vinculats a les cançons de pandero. En la gran majoria de poblacions catalanes on era coneguda aquesta pràctica, hi havia un únic pandero, amb el que les majorales del Roser –a vegades d’alguna altra confraria– o la cantadora que anava amb elles, acompanyaven els cants amb que participaven a les festes locals, com Pasqua o la Festa Major i, sobretot, en les celebracions dels ritus de pas com els bateigs o els casaments, captant diners a benefici de la confraria.

A Montblanc, però, no hi havia un únic pandero ja que la interpretació de les cançons a ritme d’aquest instrument anava a càrrec de les cantadores que acompanyaven les majorales de les capelles, en el transcurs de les festes de barri, aplegant diners per a la celebració. Aquest fet ha possibilitat que es conservin dos antics panderos de la vila, dels barris de Santa Anna i Sant Miquel. Però hi ha documentades les cançons de pandero a altres barris com el de Sant Cristòfol, Sant Roc o la Mare de Dèu dels Àngels.

De l’antic repertori se n’han conservat alguns exemples de lletres, del tombant del 1900, i es coneix una tonada. Malauradament, com explicita Joan Poblet, a l’article Quatre mostretes de poesia popular a Montblanch, el col·lector deixa «de banda aquest ram de cansons en lo que, com se compren, més ha treballat la vena de les cantadores, y que més s’avé a publicar murmuracions de poblet», és a dir, aquelles cançons improvisades amb un caire més burlesc o provocador que feien referència a persones o esdeveniments concrets.

20140821laiapandero

Resten això sí, cançons de festeig que fadrins i fadrines demanaven a les cantadores d’adreçar als assistents a la festa, o de salutació i de galanteig a persones que s’apropaven a la capella del barri, algunes de les quals formen part d’un repertori que, amb més o menys variants, s’interpretava en diverses poblacions, en la mesura que els textos reflecteixen situacions comunes que s’adaptaven a cada moment. En són exemple les més formals, dedicades als capellans –les majorales anaven a saludar els que havien fet l’ofici, en el llevant de taula de la diada de la festa– que són semblants a les que, en altres indrets, les majorales del Roser cantaven als capellans que feien la seva primera missa.

De la capacitat de la cançó improvisada per comunicar, però, les components de De Calaix en van donar bona mostra, no a ritme de pandero, però sí de garrotins i nyacres. El concert, excel·lent,mostra d’una polifonia que poua en la tradició per fer actual el missatge, va acabar amb un intercanvi de cançons improvisades que es volia acabar, però no s’acabava –potser van fer la darrera, una dotzena de vegades– que va agradar força al públic que omplia el recinte de l’antic claustre de Sant Francesc.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s