Germà petit de Francesc –Quico– Sabaté, membre d’una família d’anarquistes de l’Hospitalet de Llobregat, Manuel Sabaté Llopart (1925-1950), després de portar una vida de rodamón i fugir del servei militar, va incorporar-se a la lluita armada contra el franquisme. La seva trajectòria fou curta i poc significativa. Als 24 anys fou jutjat sumaríssimament, acusat de bandidatge i terrorisme, i fou executat –pel fet de dir-se Sabaté– al Camp de la Bóta.
La vida de Manuel Sabaté no és però una anècdota. Morir jove, assassinat legalment com tants altres, pel franquisme no pot ser una anècdota i Josep Clara, doctor en història per la UAB recupera a Manolet Sabaté, aprenent de maqui, la memòria d’un dels germans Sabaté, nascut en una família catalana de tradició llibertària –Josep Clara no s’està de recordar que no tots els anarquistes barcelonins eren murcianos i que l’arrelament de les idees llibertàries la protagonitzaren obrers catalans– que, per edat, no va viure l’experiència de la revolució. Un noi simpàtic i que –segons diuen– queia bé als altres, i que, d’adolescent, volia ser torero.
Després de saltar-se el servei militar, Manuel passa a França on patí una primera detenció. De retorn a Catalunya –formant part d’un grup guerriller–, jove i inexpert, fou detingut ben aviat, el setembre de1949. Josep Clara descriu el procés que, malgrat no haver realitzat cap acció, portà a Manolet Sabaté a ser condemnat a mort i executat el febrer de 1950. Com apunta Josep Clara «de tots els processats, Manuel Sabaté no era pas el més jove, però si el més inexpert en la militància política, en la formació anarquista i la lluita antifranquista dirigida per la CNT de l’exili. No tenia cap antecedent advers, més enllà de no haver-se presentat a fer el servi militar quan li tocava. No obstant això, el seu nom pesava molt, massa, entre els encarregats d’eliminar les actuacions clandestines que l’organització confederal duia a terme». L’octubre de 1949, mentre Manuel era a la presó, el seu germà més gran, Josep, havia estat abatut per la policia a Barcelona i la seva mort era, per als homes del règim «com un trofeu simbòlic que no podien rebutjar».
La vida i l’actuació de Manolet Sabaté, modesta i gens brillant, té poc a veure amb la del seu germà Quico, mite de la lluita armada en la postguerra. La seva participació accidental en el moviment armat fou més que res, una aventura tràgica. La seva detenció va fer mal a l’organització, ja que a partir de les seves declaracions i altres dades obtingudes per les forces repressores, es van desmantellar al Berguedà diversos punts de suport que havien estat molt útils fins aleshores. Però, com explicita Josep Clara, «la ingenuïtat de Manuel Sabaté, veritable aprenent de maqui, contrasta amb la situació privilegiada dels dirigents instal·lats tranquil·lament a Tolosa de Llenguadoc, a resguard de la repressió franquista i amb una vida relativament còmoda.»
Josep Clara
Manolet Sabaté, aprenent de maqui
Barcelona: Rafael Dalmau editors, 2014
Col·lecció Episodis de la Història, 359
La Teiera 