A l’entorn de 1700 es produeixen canvis importants en el conjunt d’instruments emprats a la festa. A Reus la cobla de ministrers municipal s’encarrega d’acompanyar els membres del Consell en els seus desplaçaments rituals –per exemple, en les anades i retorns d’ofici, entre la Casa de la Vila i la prioral de Sant Pere–, a més de tocar durant la festa –acompanyant danses o durant uns focs artificials– o fer música perquè balli el poble.
A finals del segle XVII, el «mestre de manestrils, ab obligació de haver de tocar los dies elegiran los senyors jurats», com s’especifica a les actes del consell d’oficis, era Jaume Ordeig. El 12 d’abril de 1723, el consell recull un prec de Tomàs Ordeig –potser el seu fill– «en què suplicava ser admès per altre company en la cobla de menestrils» i acorda «que en atenció que dita cobla estava plena y sens lloch vacant ni causa justa per a traurer a algú de ella, que sens fer novedat en ella se assalariàs a part al dit Thomàs Ordeig ab lo salari de 5 lliures».
Sembla que els Ordeig són una família de músics. El 1731, Jaume Ordeig exposa que un fill seu, amb el mateix nom, «violinista, se offereix acistir y tocar de violí en totes les festivitats que té designada música la vila, sens salari algú, com se li fes franqueza de allotjament personal», un tracte que el Consell accepta i manté en anys següents.
Després de Jaume, Tomàs Ordeig esdevindrà cap dels ministrers reusencs el 1732. I, l’any següent, proposa incorporar un nou instrument a la cobla:
«En lo qual Ajuntament fonch proposat per dit Magnífich senyor doctor Rigolf, regidor decano, com avent-sse comprès per los perits en la música, y que los de esta capella, ésser molt convenient segons la moderna que corre, lo instrument del baixó nomenat fugot, de que ha fet compendrer Thomàs Ordeig, cap de menestrils de esta vila, sentir-sse ab ànimo de apendrer y lograr de tocar-lo bé en breu temps. Emperò que per lo present no se troba ab diners per a comprar lo tal instrument, proposant que per ço si la vila o Comú volia comprar-ne un, quedant-sse dit instrument en propietat de dit Comú, podria; o que si no, bestrant per ara lo Comú lo preu de aquell, podria después en les terces corrents de son salari, en lo espay de dos anys, repartit lo preu en les corresponents iguals porcions y partides, recobrar lo dit preu lo Comú, restant dit instrument en propietat de dit Ordeig. Per ço vostres mercès deliberen lo faedor, que lo que se delibererà se executarà.»
El Consell accepta el tracte i adquireix un fagot per 22 lliures catalanes i 8 sous. Aquest és un bon exemple de la substitució d’alguns instruments emprats fins aleshores pels ministrils, com les xeremies i el baixó, pels oboès i el fagot. Una substitució que es fa notar en les descripcions de festes solemnes, com les de 1733 –aleshores es parla de cobles de xeremies i d’oboès–, però que queda prou explícita en l’acord municipal de 21 de febrer de 1739:
«Se nota que, així com antes en las funcions públicas acompañava al Magnífich Ajuntament la copla de ministrils, a resolt lo Magnífich Ajuntament lo acompanye una cobla de abuesos y fogot. Per lo que se asseñala a Thomàs Ordetg y sos companys lo salari de 80 lliuras, ab obligació no sols de tocar en dits acompañaments sinó també los abuesos y fogot, y si menester o convenient és, los ministrils en totas las funcions y festas de la vila, així en la iglésia parroquial com altrament. Y en attenció de que Francesch Manrresa y Antoni Estapar a molts anys que serveixen en dita copla de ministrils y no és just que queden sens una recompensa, se’ls asseñala lo salari annual de 5 lliuras a quiscú, ab obligació de tocar los ministrils en totas las funcions fora dels acompañaments, si necessari y convenient apareixerà.»
Cal dir que la major part dels músics de la cobla municipal també tocaven instruments de corda –d’Antoni Estapar sabem que tocava el violí– per a les funcions d’interior.
Oboè barroc i xeremia contralt. Col·l. Daniel Carbonell
En els anys següents hom parla de la «nova cobla de obuès», tot i que es continua designant a Tomàs Ordeig com a mestre de ministrils. En el consell d’oficis de 22 de febrer de 1755 es recull:
«Cobla, abuès y ministrils. Thomàs Ordeig, per son salari de dita cobla y a la obligació de haver de donar lo servey per tots los acompanyaments de tres obuès y fugot, y ensenyar als dits individuos de dits instruments, y en la de haver de tocar lo die de St. Sebastià y Carnestoltas per las tardas al balcó de la Casa de la Vila, y altres dies en cas se offeresca al comú per quals obligacions, se li concedeix de salari 35 lliures.»
Els ministrils, amb xeremies, continuen sonant en l’acompanyament de les danses o del viàtic: «cobla de quatre ministrils que vuy tocan: Ramon Tarragó, Sebastià Bruget, dit Antoni, Anton Compte i Jaume Ordeig» (1756). La cobla de la vila té, aleshores, l’obligació d’anar a les professons dels tercers diumenges de mes i l’octava de Corpus, a la del combregar general i també haurà de «tocar al balcó de esta Casa de la Vila, las diadas acostumadas y horas que se solia tocar en cas ques tornàs a permetrer lo divertiment de Màscaras de las Carnestoltes».
Segons aquest tracte, l’assistència als combregars era obligatòria, segons les hores, afectant tots els components del grup i s’establien penes per incompliment.
Per això, als consell d’oficis d’anys posteriors es diferencia entre la cobla d’oboès, integrada per cinc músics –quatre oboistes i un fagotista–, i la de ministrils, que es regula pels acords del 1756.
La Teiera 