La petjada de les guerres als romanços

De romanços que parlen de guerres —reals o fictícies—, n’hi ha molts. De fet, hi ha moltes balades en què la guerra és el marc narratiu d’històries tòpiques, aplicables a molts indrets i moments. En aquest any en què continuaré parlant de romanços, començo reproduint un text que vaig publicar a la revista La Carxana, l’estiu passat, i que també em serveix d’introducció als romanços que tenen una suposada ubicació geogràfica, amb l’exemple de La dama de Reus.

capiteli

La petjada de les guerres al cançoner popular

Les guerres —totes les guerres—, com altres fets excepcionals, deixen el seu rastre en la memòria col·lectiva, en forma de records i vivències que es transmeten —o s’amaguen— a les generacions posteriors, però també a partir de la cultura popular a partir de figures que esdevenen símbols, fets que es transformen en llegendes, narracions i cançons.

Al folklore català trobem nombroses mostres de narracions que fan referència a episodis de guerra. Sense voler anar més enrere —podríem parlar les llegendes sobre la fundació del país o al salt de la reina mora de Siurana—, és clar que l’enfrontament dels catalans amb els exèrcits espanyols a les guerres de Separació, al segle XVII, o de Successió, a començaments del segle XVIII, han deixat la seva petjada en el nostre folklore i, en concret, al cançoner popular.

De la guerra de Separació, o dels Segadors, el 1640, han restat balades com Els segadors —que serví de base per a l’himne nacional català—, i de la de Successió, romanços com el de Bac de Roda o el de L’hereu Perelló, que explica una situació prou comuna: la dels guerrillers emboscats que continuen lluitant quan formalment s’acaba un conflicte i acaben malvivint com a bandolers.

Hi ha una balada molt coneguda que, malauradament, es pot aplicar a moltes guerres, des de les que van afectar el país fa tres o quatre-cents anys fins a, de ben segur, algunes de les que es lliuren en el present. És coneguda com El Capitel·lo o també com La dama de Reus, un romanço que explica com un cap militar demana favors sexuals a una dona a canvi d’alliberar el seu marit presoner, enganyant-la, ja que aquest acaba penjat.

El 1866, Andreu de Bofarull i Brocà la publicà en el seu llibre Anales históricos de Reus, desde su fundación hasta nuestros días: «Reproducimos y notamos, como a curiosa memoria, la popular canción que aún oyeron nuestros padres en sus infantiles años». No hi ha dubte que la cançó era ben coneguda i probablement cantada a Reus, a mitjan segle XIX, però Bofarull empra una versió ja publicada per Milà i Fontanals el 1853:

«A la gran vila de Reus,/ tota la gent ha fugit,
sinó una noble dama,/ que en té pres lo seu marit.»

Bofarull situa l’episodi a la guerra dels Segadors. Tal com es fa notar a la introducció al Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant:

«La referència té el seu interès dins les proporcions d’una escala local, perquè suposa l’estimació d’un romanç popular, precisament de Reus, fins a l’extrem d’encabir-lo als annals històrics de la ciutat com a expressió de la memòria col·lectiva, en un context de defensa de la identitat de Catalunya. Quant a l’esperit amb què s’interpretava el drama personal de la ‘noble dama’ durant la Renaixença, sols voldríem recordar l’opinió, sempre assenyada, de Milà, que hi trobava, llambrejants, ‘los terribles odios de la Guerra de los Segadores o de la Sucesión’, i recalcava l’abast èpic del desenllaç.»

Podrien haver estat aquestes o qualsevol altra guerra prou més recent. El cert és que, fins fa no tants anys, la cançó del Capitel·lo encara es cantava a Ulldemolins quan s’anava a plegar olives. L’he escoltat moltes vegades i suposo que encara la recorda més d’una persona, encara que la pràctica del cant com a forma d’acompanyar les tasques agrícoles es va anar esvaint amb l’arribada de la ràdio, primer, i la mecanització posterior dels sistemes de collita. La versió del Capitel·lo d’Ulldemolins, però, no comença a Reus —que és una ciutat massa propera—, sinó a Granada, fet que aporta encara un major component d’intemporalitat a la narració, suggerint temps més reculats. Transcric la versió de la Rosa Arbós, Ditxosa, una de les millors cantadores que vaig conèixer a finals del segle passat i que ens va deixar tot un patrimoni de tradició oral:

«A la ciutat de Granada/ tota la gent va fugir,
menos una noble dama,/ que té pres lo seu marit.
Fa set anys que el té pres/ i altres set que no l’ha vist,
un dia, a les nou del vespre,/ Capitel·li veu venir:
—Capitel·li, Capitel·li/ si em treuríeu lo marit?
—Jo prou que us el treuria/ si amb mi dormísseu una nit.—
La dama gira i se’n torna/ a contar-ho al seu marit:
—Fes-ho, fes-ho, noble dama,/ fes-ho, fes-ho pel marit.—
Al descordâ’s la cotilla/ la dama fa un gran sospir:
—No sospireu, noble dama,/ no sospireu pel marit,
que demà a les nou del vespre/ los dos dormireu al llit.—
La dama, matinereta,/ matinera a vestî’s,
treu lo cap per la finestra/ i veu penjat el seu marit.
—Ai, traïdor de Capitel·li,/ ara que sí que m’has traït,
ara que m’has quitat l’honra,/ m’has penjat el meu marit.—
La dama es vesteix de maco/ i cap al rei se’n va a servir,
i al cap de set anys que hi era,/ Capitel·li veu venir:
—Capitel·li, Capitel·li,/ ara sí que has de morir.
—Tingueu pietat, senyora,/ tingueu pietat de mi.
—La pietat que vau tindre/ quan me’n vau penjar el marit.—
Li dóna tres punyalades,/ la primera el va ferir,
la segona cau a terra,/ i la tercera va morir.»

En altres versions d’Ulldemolins, el militar fa una proposta a la dama, després de penjar-li l’home, que reforça la seva maldat:

«No s’espanti, noble dama,/ no s’espanti pel marit,
tres germans tinc a la guerra,/ triarem lo més bonic;
i si cap d’ells no us agrada,/ també us casareu amb mi,
que tinc la dona malalta,/ que s’acabi de morir,
que si Déu no me la mata,/ també la faré morir.
—Ai!, traïdor, deixa-la viure,/ el mateix faràs amb mi.»

El fet de situar l’acció a Granada sembla que era comú a altres poblacions del Priorat. Si més no, apareix en les versions aplegades per Xavier Gols, entre 1931 i 1932, per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a poblacions com la Vilella Baixa. Per a la transcripció de la tonada podeu consultar el Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant, a cura de Gabriel Ferré, Salvador Rebés i Isabel Ruiz (Barcelona: Ed. Alta Fulla, 1988).

[El romanço «La dama de Reus» o «El Capitel·lo» forma part del repertori que escenifica el grup de teatre Bravium de Reus en el seu muntatge «El carro dels romanços». També és molt popular la versió que Jaume Arnella passeja, des de fa anys, per tot el país i que va interpretar en la inauguració del cicle «Una ciutat de romanços».]

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La petjada de les guerres als romanços

  1. Retroenllaç: El romanço de la Pona | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s